AVUI 18.12.06
Què fan els nostres veïns? Alternatives a la llei del dret a l'habitatge

SOLUCIONS · Els països de la UE busquen fórmules alternatives per acabar amb el problema dels pisos desocupats Alemanya · El control fiscal de l'especulació i les ajudes per llogar fan innecessàries mesures més dràstiques França · L'Estat serà el garant de les persones amb dificícil accés a un habitatge
C.S. / A.V. / C.R. / S.J.
El govern va decidir dimarts passat recuperar l'anomenada Llei Milà i va disparar la polèmica sobre la legalitat i legitimitat d'obligar el propietari d'un pis a llogar-lo. El fet és que el gran nombre de pisos buits suposa una de les barreres d'accés a un habitatge. Mentrestant, a altres països de la Unió Europea s'apliquen mesures com fomentar el lloguer i gravar amb forts impostos les vivendes desocupades. Però ni Alemanya ni França ni Anglaterra ni Itàlia preveuen l'expropiació. Un model contra l'especulació
El lloguer a Alemanya és el sistema dominant al mercat de la vivenda. El 60% de la població viu en règim de lloguer, en part gràcies al sistema d'habitatge que es va promoure durant la reconstrucció del país després de la Segona Guerra Mundial. Sobretot a partir de la propietat pública es van desenvolupar els majors projectes d'habitatge, i a preus assequibles, i, de fet, les administracions públiques segueixen sent els principals propietaris de vivenda.
A Alemanya el sector immobiliari és notòriament menys atractiu com a negoci que a Espanya. Per llei, els increments de lloguer estan limitats a l'evolució general d'aquella zona urbana, i els moviments especulatius de compra i venda immobiliària es bloquegen per una normativa que obliga a donar a Hisenda els beneficis que s'obtinguin per la venda d'un immoble durant els primers vuit anys de propietat.
La manca de moviment especulatiu i el pes dels agents públics en el sector permet que el percentatge de vivenda desocupada sigui baix. A grans ciutats occidentals com Frankfurt, Hannover o Munic, la taxa d'habitatge buit és només d'un 4%. A Berlín, l'índex de desocupació és del 5,5%. Que el percentatge sigui tan baix en una ciutat amb un dèbil atractiu econòmic és gràcies a les ajudes públiques que es donen a Alemanya per a l'emancipació dels estudiants universitaris i al pagament de part del lloguer per als aturats de llarga durada. Llogaters exigents, preus estables
L'habitatge de lloguer a França té un preu mitjà de 12 euros per metre quadrat, lleugerament per sobre de la mitjana europea. La gran excepció és París, on ascendeix a 21 euros. Després de mitja dècada d'ascens pronunciat, el preu del metre quadrat s'ha estabilitzat per primera vegada durant el 2006 amb un increment de només el 2,5%.
En tot cas, per a molts l'accés a l'habitatge de lloguer segueix sent prohibitiu. Els principals afectats són no només les classes modestes, sinó també els treballadors amb una situació laboral inestable. Els llogaters francesos són cada vegada més exigents, a causa del desequilibri entre una demanda enorme i una oferta limitada. Cal arribar a les entrevistes per llogar pis amb un dossier on figurin, entre d'altres documents, una còpia d'un contracte indefinit, les últimes nòmines i el compromís d'un garant. Així, els treballadors amb contracte temporal, els autònoms, els interins i els estudiants ho tenen molt difícil.
Per aquest motiu, el govern francès va anunciar la setmana passada un nou dispositiu dirigit a aquests ciutadans, considerats sospitosos de no poder pagar el lloguer cada mes i sovint injustament discriminats. L'Estat es convertirà en el seu garant per acabar amb aquesta situació, que afecta més de 10 milions de francesos, sense comptar els estudiants. L'oposició, però, considera aquesta mesura electoralista de cara a les presidencials i legislatives de l'any vinent. Reclamar vivenda pública
Anglaterra i Gal·les -Escòcia i Irlanda del Nord funcionen a part pel que fa a la vivenda- tenen més de 500.000 cases deshabitades, de les quals 94.873 són de propietat pública. Això contrasta amb el fet que més de 100.000 unitats familiars estan enregistrades sense vivenda o en hostalatge provisional.
En un intent de quadrar aquestes xifres, s'ha creat l'Empty Home Agency (Agència de la Vivenda Buida), un organisme semioficial, que el mes passat va fer una crida per tal que el públic faci servir un poder legal per reclamar les vivendes que estiguin deteriorant-se o buides i que siguin de propietat pública, una llei del 1984 que només s'ha fet servir 14 vegades.
Pel que fa a les vivendes buides de propietat privada, els impostos varien segons la demanda. Les cases buides són cares fiscalment, forçant així els propietaris a llogar o vendre.
AVUI 17.12.06
llei d'habitatge La polèmica dels pisos desocupats
Abaixar la febre expropiadora
matís · El govern, obligat a refer la llei sobre els habitatges buits al tràmit parlamentari per les crítiques rebudes riscos · La patronal alerta contra l'atac al dret a la propietat i UGT augura una batalla judicial
David Portabella
Mentre que el vicepresident Pedro Solbes calmava els ànims dimarts passat sobre l'alça dels tipus d'interès adduint que "el llindar de dolor pot ser molt alt" per a les famílies hipotecades (fins i tot va recordar que ell va contractar la seva primera hipoteca a un tipus del 16%), el govern català desempolsava la llei del dret a l'habitatge pensant en qui ni tan sols té llicència per sentir dolor.
La controvèrsia que sacseja el sector neix perquè els 135 articles i la trentena de disposicions de la llei s'han enfilat de nou als titulars resumits en una paraula: expropiació.
En concret, la llei faculta la Generalitat a forçar el propietari d'una vivenda a llogar un "habitatge buit" que es mantingui desocupat "sense causa justificada" durant més de dos anys. "No es pot parlar d'expropiació perquè la titularitat del pis no es toca, només posem una persona en un pis que abans estava buit i el lloguer el cobrarà el propietari", corregeix la directora general de Vivenda, Carme Trilla, encara sorpresa per la tempestuosa acollida de la llei.
No ho veu així la patronal, que de moment es dóna un compàs d'espera. "He escoltat el conseller [Francesc Baltasar, d'ICV] oferint avals per als llogaters, però deixa un fons de preocupació si es dóna carta de naturalesa a l'expropiació forçosa i s'acaba convertint en un atac al dret a la propietat", es limita a manifestar per ara Antoni Abad, president de la Cecot. "La llei ha passat pel Consell Consultiu i el dret a la propietat queda més que garantit", resol la directora general de Vivenda, abans amb Salvador Milà i ara amb Baltasar.
"Una fórmula més garantista"
De cara a la fase de tramitació parlamentària, però, Trilla admet la possibilitat de trobar "una fórmula més garantista" que la recollida al redactat actual quan la llei rebi finalment llum verda abans de l'estiu.
Des del sindicat UGT, una de les veus més crítiques amb el projecte, s'albira una font permanent de conflictes judicials. "D'entrada pressuposa que qualsevol persona amb una segona vivenda és un especulador nat, per què no s'investiguen les immobiliàries, que no tenen dos pisos sinó que en tenen cinquanta construïts i administren els seus preus esglaonant-ne la sortida al mercat?", es queixa Frederic Monell, vicesecretari general d'UGT a Catalunya.
Investigar consums anormals
Segons Monell, UGT comparteix l'objectiu de combatre l'especulació, però la definició de pis buit presenta moltes escletxes. Com es pot saber si de veritat està buit?, deixa a l'aire. En aquests casos, la Generalitat es reserva la possibilitat d'investigar consums anormals d'aigua, gas i electricitat. "Per fer-ho caldria un equip d'inspectors enorme i, a més, accedint a dades de consum que són personals, la Generalitat es pot trobar amb jutges i tribunals tirant-li enrere constantment les seves decisions", augura el número dos d'UGT.
CCOO, en canvi, defensa a ultrança la ressuscitada llei de l'habitatge recordant l'èxit que ha tingut a Dinamarca, desplegada per un govern de centre dreta. I no entén la bel·ligerància d'UGT. "Només pot estar en contra d'aquesta llei qui vol prioritzar els pisos com a refugi d'estalvi i d'especulació per sobre del dret a tenir un domicili", rebat el portaveu de la comissió executiva de CCOO, Manel Garcia Biel.
En conversa amb el propietari
El missatge des de la conselleria de Medi Ambient i Habitatge és que l'aplicació de mesures extremes seria l'últim cartutx i s'estudiarà cas per cas. "Ja sabem que les agències de protecció de dades no permeten buscar dades indiscriminadament, només actuaríem cas per cas i a partir d'altres indicis previs seria quan sol·licitaríem a un jutge poder accedir a informació addicional", precisa la directora general de Vivenda. "Tot el procés es farà en conversa amb el propietari, que ningú pensi que enviarem un exèrcit a buscar pisos buits!", afegeix Trilla.
La llei de dret a l'habitatge també estipula que la vivenda de protecció oficial no tingui un període de qualificació superior a 90 anys. Es tracta, segons la Generalitat, de seguir fent compatible el mercat lliure i el de protecció. La mesura tampoc no ha tingut una acollida unànime. Mentre que UGT considera que fa més problemàtic l'accés a l'habitatge perquè penalitza amb 90 anys de qualificació la inversió familiar beneficiària de la vivenda de promoció pública, per a CCOO és l'instrument idoni per evitar l'especulació amb la vivenda de protecció oficial.
Perseguir la sobreocupació
Si l'etiqueta de pis buit "sense causa justificada" es pot presentar confús, igualment ambigu resulta el concepte de "sobreocupació" que també vol combatre el govern tripartit. L'executiu que presideix José Montilla deixa clar que no serà el mateix que dotze membres d'una mateixa família visquin en un pis de 60 metres quadrats, que una comercialització il·legal i massiva del propietari a terceres persones, com han hagut de patir grups d'immigrants que no eren parents. "El primer mai seria un cas de sobreocupació encara que sigui un excés", matisa la directora general de Vivenda. A l'hora de "penalitzar la sobreocupació", la llei determina que les sancions sempre seran per al propietari i recull, alhora, el compromís de l'administració de buscar un habitatge per als inquilins que en resultin damnificats.
Combatre el mòbing immobiliari
La Generalitat està fermament determinada a tenir mà dura amb l'assetjament o mòbing immobiliari. Es tracta de perseguir primer amb mesures "persuasives" i més endavant "coercitives" pràctiques com l'abandonament conscient d'un edifici per declarar-lo en ruïna. Una pràctica, no obstant, que també pot plantejar ombres de dubte a l'hora de sotmetre-les al filtre judicial. "És difícil, però el més descarat és degradar un edifici fins a declarar-lo en ruïna, així que no s'acceptarà cap declaració de ruïna si no s'acredita que ha estat sobrevinguda i no a causa de negligències. En aquest cas la vivenda serà expropiada", adverteix la responsable de vivenda del govern.
El propòsit d'eradicar el mòbing immobiliari irrita els crítics del projecte. "És increïble que ara se'ns digui que la llei servirà per perseguir una pràctica que és delicte! Què ens volen dir, que fins ara no ho feien? ¿Que fins ara no estaven perseguint un delicte?", es pregunta perplex el número dos d'UGT a Catalunya.
En el mateix fòrum en què ironitzava sobre els efectes de l'alça de tipus, el vicepresident econòmic Pedro Solbes diagnosticava que la desorbitada alça de preus de la vivenda per sobre del 10% és culpa, sobretot, de l'alt nivell de pisos construïts, que a tot Espanya fregarà enguany els 800.000 quan no havien superat històricament els 450.000. La recepta de Solbes: construir menys perquè baixi el preu. La ressuscitada llei Milà, però, neix de la discrepància amb Solbes. "No perquè es facin menys vivendes baixarà el preu, sinó que serà quan les vivendes costin més de vendre que el preu serà més baix", raona la directora general de Vivenda. Són dues maneres de veure el patiment de qui arriba a sacrificar la meitat del salari per costejar un lloguer o una hipoteca i de qui pateix aspirant a entrar al club del dolor.