EL PUNT 04.02.07
L'«Anuari Territorial de Catalunya» identifica una quarantena de punts en transformació, alguns amb projectes conflictius
JORDI PRADES.
Tarragona
La demarcació de Tarragona, «com a territori emergent no només pels punts en transformació sinó també pels punts de conflicte, ha desplaçat les comarques gironines» pel que fa a la conscienciació mediambiental i de defensa del territori. Aquesta és una de les conclusions de l'Anuari Territorial de Catalunya 2006, publicat a finals de l'any passat per la Societat Catalana d'Ordenació del Territori, filial de l'Institut d'Estudis Catalans. Segons el coordinador del treball, Moisès Jordi, «aquest fet justificaria la celebració d'un debat sobre la Costa Daurada, tal com en el seu dia es va fer a la Costa Brava, amb la participació de tots els agents implicats, des de les administracions fins als col·lectius afectats», siguin favorables o contraris als plans projectats.
L'habitatge, les infraestructures i la producció energètica han estat els protagonistes del darrer volum de l'anuari, una publicació que va veure la llum per primer cop l'any 2003. Des d'aleshores, l'anuari s'ha convertit en «un projecte consolidat que ja és un referent» en l'àmbit de la «nova cultura del territori», explica Jordi, que assenyala: «Es tracta d'un document descriptiu que incorpora el major nombre de veus possible perquè cadascú pugui fer les seves interpretacions».
URBANISME. Aquesta mena de guia territorial constata, pel que fa als conflictes vinculats al creixement urbanístic, «un cert canvi de tendència»: mentre que «a primera línia de la costa tendeixen a desaparèixer o a entrar en via de solució», un cop aprovat el pla director urbanístic del sistema costaner, les polèmiques «es reactiven a l'entorn d'àrees urbanes o metropolitanes» i també «a segona línia de la costa».
El coordinador del treball destaca en aquest sentit les Madrigueres del Vendrell i els Muntanyans de Torredembarra, en el primer cas; i la urbanització amb camp de golf a Vinallop, el POUM de les Borges del Camp i l'escàndol de Terres Cavades (Tarragona), en el segon. Altres plans urbanístics que han estat motiu de debat són el de les Pomeres-Barenys (Salou), el de Port Aventura (Vila Seca i Salou) i els POUM de Tarragona, Tortosa i Deltebre. Pel que fa a les millores previstes per la llei de barris, destaquen el de Valls i el del barri tarragoní de Campclar (a més del de la Part Alta de Tarragona, tot i que aquest no apareixerà fins que es publiqui l'anuari del 2007).
INFRAESTRUCTURES. En l'àmbit de les comunicacions, «amb el pla d'infraestructures del transport de Catalunya com a teló de fons», Jordi es refereix a punts estratègics de la xarxa viària (peatges troncals i tercer carril de l'AP-7 i desdoblament de les carreteres N-240, N-340 i N-420), ferroviària (TAV, corredor del Mediterrani i tramvia del Camp) i a l'aeroport de Reus i al pla d'infraestructures aeroportuàries. PRODUCCIÓ ENERGÈTICA. Pel que fa a les centrals de producció energètica, la majoria de les quals es concentren al Camp i l'Ebre, la Societat Catalana d'Ordenació del Territori se centra en els incidents a les nuclears d'Ascó i Vandellòs, en les protestes pel projecte de construcció d'una central tèrmica a Riba-roja d'Ebre i en la proliferació de propostes per instal·lar centrals eòliques al delta de l'Ebre, la Terra Alta i el Priorat. En aquest sentit, Moisès Jordi va explicar que «s'avança pel camí correcte, el de l'entesa en lloc de la confrontació», amb acords com l'assolit al Priorat, que qualifica de «modèlic i exemplar» a l'expectativa de veure «com es desenvolupa». MEDI AMBIENT. «Sens dubte, un dels detonants d'aquest augment de la consciència mediambiental a la demarcació de Tarragona i, en concret, a les Terres de l'Ebre, va ser el projecte del transvasament previst en el Plan Hidrológico Nacional», assegura Moisès Jordi, que afegeix: «Una àrea que fins llavors no havia estat un referent en aquest aspecte es va convertir en un revulsiu» no només en el territori afectat, sinó a tot Catalunya.
Això explica, per exemple, que l'abastament d'aigua al Camp de Tarragona ocupi el lloc número 1 en la llista de les 200 entrades que recull l'anuari. «La meitat d'aquestes 200 entrades són noves respecte de l'anuari del 2005. Això no vol dir, però, que les entrades que s'han substituït siguin conflictes que hagin desaparegut, sinó que poden tornar a revifar-se. El canal Xerta-Sénia i la contaminació a l'embassament de Flix són els dos temes més destacats relacionats amb l'aigua, però en l'àmbit del medi ambient destaca, com a novetat, l'aparició del projecte de construcció d'un magatzem temporal centralitzat de residus nuclears.
ALTRES PROJECTES. També, relacionats amb l'ordenació del territori, els autors del treball es refereixen a la plataforma logística intermodal Logis-Ebre (a l'Aldea) i, a diferència de l'anuari del 2005, obvien les protestes relacionades amb el Centre Integral de Mercaderies (CIM) Logis Penedès, que va ser motiu d'un conflicte encara irresolt.
Més concretament apareixen ressenyats els projectes de modificació de la façana marítima de Tarragona i les actuacions dutes a terme al port de la ciutat. Finalment, com a projectes d'abast territorial més ampli, l'anuari té en compte la Xarxa Natura 2000, el debat sobre el model i la divisió territorial (especialment sobre la vegueria del Penedès), els catàlegs del paisatge i diverses lleis: des de l'Estatut fins a la llei de creació de l'Agència de la Natura de Catalunya, la de l'obra pública, la del dret a l'habitatge, la del sòl, la d'equipaments comercials, la ferroviària i el reglament de la llei d'urbanisme.
Intervenció i participació
«Més que trobar la resposta ‘adequada', cal trobar la millor entre les que resultin socialment i tècnicament possibles. Creixen els problemes i les tensions en uns territoris sobrecarregats de realitats i de perspectives, mentre que amb la mateixa intensitat decreix la confiança de la gent amb relació a les institucions que tenen les competències legals per intervenir», afirma en l'anuari Joan Subirats, catedràtic de ciència política de la UAB. «Tot plegat, malgrat partir d'aquesta presumpció de certesa, de racionalitat i d'intervenció reglada i ordenada, acaba generant en el territori la sensació de descoordinació i desordre, o fins i tot, que ‘el que un fa, l'altre ho espatlla'», diu. I afegeix: «Sorprèn la constant sensació que les coses no es fan com caldria fer-les, tot és massa complicat, i que cal racionalitzar la intervenció pública en el territori». Subirats continua: «Acabarem amb decisions i vies d'acció que no són les que havíem imaginat des del despatx», però, tot i això, «ens resistim a acceptar-ho com a normalitat democràtica, sinó com una mena de constant interferència entre la racionalitat desitjable i un resultat poc engrescador fruit del neguitós i confús aiguabarreig d'un escenari massa ple d'interessos i actors».
Segons Subirats, «és més important entendre la lògica del joc que es desenvolupa en cada cas, que aplicar de manera estandarditzada un repertori de solucions prèviament establert». Per això, exigeix als polítics «que estiguin molt més interessats a trobar solucions socialment possibles que tècnicament immillorables», ja que «planificació i participació no tenen per què ser vistos com contradictoris». Joan Subirats conclou: «Si bé la incertesa molts cops genera problemes, és també el camí per a la seva resolució col·lectiva».
