Un nou principi: el principi de sostenibilitat. El Pais 26/02/2007. Una difícil ecuación: urbanismo, vivienda y medio ambiente.

GERARDO RUIZ-RICO RUIZ 26/02/2007

La actualidad política viene marcada últimamente por las secuelas mediáticas y políticas de una corrupción urbanística que, por desgracia, ya no es sólo patrimonio de los grandes ayuntamientos. A una escala inferior, no faltan tampoco los ejemplos de pequeñas corporaciones locales que ha duplicado en pocos años el número de vecinos o ampliado sin mesura alguna el suelo urbanizado de su término municipal.

La pregunta que cabe hacerse por tanto tiene que ver con la legitimación de estos entes locales para disponer de su territorio, como fórmula mágica para un progreso social y económico claramente insostenible. Porque es evidente que la multiplicación de este esquema de funcionamiento conduciría sin duda a un deterioro del medio ambiente, seguramente irreversible para las generaciones futuras. Parece muy cruda esta última afirmación, pero mientras el cambio climático se podría superar con la contención y disminución de las emisiones contaminantes a la atmósfera, la expansión de un urbanismo irracional no tiene un mecanismo de restauración ecológica sencillo. La sola idea de derribar una construcción ilegal provoca un impacto social considerable, y desde el punto de vista de los poderes públicos pocos quieren asumir el coste político que implica. Visto así, el daño ambiental queda consolidado hasta el fin de los tiempos.

El problema de aplicar criterios desarrollistas basados en un crecimiento urbanístico desmedido resulta a todas luces inconstitucional. El mandato de nuestra norma fundamental a las Administraciones responsables de garantizar el derecho a la vivienda deja muy clara la metodología que debe emplearse para ese objetivo. La utilización del suelo tiene que responder al interés general para evitar la especulación. Esta es una obligación que no sólo tiene como destinatarios a los agentes económicos privados; su ámbito de proyección abarca por supuesto también al conjunto de los poderes públicos competentes en la ordenación del territorio; es decir, comunidades autónomas y entidades locales.

Pero esas últimas disponen asimismo por expreso reconocimiento de la Constitución de una autonomía para la gestión de sus intereses propios. Es indudable que uno de los elementos y dimensiones más importantes de esa autonomía municipal es la capacidad para planificar su desarrollo urbano. Sobre este argumento no caben discusiones. Sin esa potestad para decidir sobre los procesos urbanizadores, los ayuntamientos se verían privados de un instrumento fundamental para generar expectativas sociales y económicas entre sus ciudadanos.

Sin embargo, la autonomía local no se configura como una potestad absoluta ni incondicionada. Por encima del interés estrictamente local hay un interés más global que nos afecta a todos los ciudadanos, aunque no seamos residentes en un municipio que ha apostado por el ladrillo y el asfalto. Ninguna corporación municipal tiene legitimidad para rebajar la calidad de vida de la mayoría e hipotecar para el futuro el medio ambiente que es de todos. Tampoco es de recibo la utilización del derecho la vivienda como un pretexto para especular con el suelo.

Por lo tanto, el dilema consiste de nuevo en encontrar un equilibrio que permita armonizar, primero, objetivos constitucionales como el medio ambiente y el desarrollo económico; y después, las competencias de las diferentes Administraciones para regular y ordenar el territorio. En este sentido, entiendo que el principio de sostenibilidad, que aparece por primera vez formulado en el nuevo Estatuto de Andalucía, un texto de envergadura cuasi-constitucional, estaría marcando la pauta a seguir para todos los poderes públicos.

Efectivamente, para lograr una correcta ponderación entre tantos intereses y competencias, garantizando así un urbanismo verdaderamente sostenible, hay que empezar a dotar a las entidades locales de una financiación adecuada a sus necesidades. Los problemas presupuestarios de los Ayuntamientos, reales sin duda, no pueden justificar la explotación abusiva del suelo. Los partidos deberían controlar mejor a sus élites locales, porque resulta fácil caer en la tentación propagandística que vincula el progreso de una pequeña -o grande- comunidad local especialmente con el crecimiento urbanístico. Así se pueden ganar elecciones, pero se pierde en coherencia política y se destruye la idea, en absoluto utópica, de un mundo algo más racional y menos contaminado de hormigón.

Gerardo Ruiz-Rico Ruiz es catedrático de Derecho Constitucional.

A VOLTES AMB LA GENTRIFICACIÓ. El Triangle, núm. 816, 26.2.07. El ‘pla dels ascensors’ divideix.

Les dues associacions de veïns del barri no es posen d’acord sobre les conseqüències que comportarà l’aplicació de la modificació del projecte. Dijous pasat més d’un centenar de veïns del barri de la Barceloneta es van manifestar a cop de cassola a la plaça de Sant Jaume en una nova mesura de pressió per evitar l’aprovació de la modificació del pla general metropolità (PGM).

Una acció sense cap efecte, perquè hores abans el regidor del Districte Carles Martí ha havia deixat ben clar que el projecte no s’aturaria. ”hem demanat al regidor del Districte només una moratòria, i ens l’ha negat”, es queixa Emília Llorca, de l’Associació de Veïns de l’Hòstia.

La plataforma d’Afectats en Defensa de la Barceloneta, entitat en la qual està integrada l’associació de veïns, ha sol.licitat un termini raonable per poder elaborar un estudi d’impacte social que la modificació del pla pugui generar.

Aquest procés, a més, permetrà incorporar aquelles veus que no ha estat escoltades. “El projecte no té garanties, és imprecís… no especifica on anirem a parar, tampoc el tema d’ajuts. Aquesta és la nostra por…”, es lamenta l’Emília.

La modificació del PGM per a la regulació de l’edifici tradicional del barri –pla dels ascensors- preveu la intervenció en les finques per a la instal.lació d’ascensors. El projecte estableix l’agrupació de dos o tres immobles i l’eliminació de determinats habitatges on s’ubicaria el forat de l’ascensor. El pla preveu l’allotjament dels veïns afectats en pisos protegits, però als veïns no els surten els comptes “hem calculat que unes 1.500 famílies hauran d’abandonar el barri definitivament. I això és el que no pretenem de cap manera”, ens comenta Emília Llorca.

A més, els vens consideren indispensable la superació de problemes endèmics que arrossega el barri en els àmbits assistencial, i social. Així mateix, el veïnat agrupat en la Plataforma d’Afectats en Defensa de la Barceloneta exigeix la protecció del barri com a patrimoni històric. “La Barceloneta és un barri patrimonial, però no solament pels seus edificis, sinó també pels costums de la gent que ara vivim en el barri”, es llegeixen un comunicat.

La transformació de la Barceloneta en un barri d’estiuejants, de segones residències i d’estudiants de beques Erasmus és un malson recurrent de molts habitants de la zona. Tanmateix, la Barceloneta està dividia. Mentre l’associació de veïns de la Barceloneta confia, encara que amb certes reticències, en les solucions que el regidor Martí ha proposat per superar els problemes que planteja el veïnat, l’associació de veïns de l’Hòstia exigeix que aquestes solucions han d’estar recollides fil per randa en el pla estratègic, sense lloc per a les ambigüitats.“Nosaltres insistim molt que el pla ha de ser voluntari. Que s’hi aculli tot aquell que vulgui, després que tot estigui ben definit…..” , comenta l’Emília.

El PGM estipula que la seva aplicació en els immobles s’haurà d’acordar per majoria simple dels propietaris de les finques. La mesura, notable per la seva vessant participativa, amaga conseqüències que podrien convergir en un conflicte social entre veïns, atès el complex teixit social del barri. “Això provocarà autèntiques baralles” es lamenta la representat veïnal. Les protestes auspiciades pels veïns contraris a la modificació del PGM han continuat al llarg d’aquest cap de setmana.

EL PAIS 27.02.2007. 60 entidades marcarán las prioridades en vivienda en Barcelona

BLANCA CIA - Barcelona - 27/02/2007

Desde la Cámara de la Propiedad, pasando por las universidades, entidades como la Federación de Asociaciones de Vecinos y la Plataforma para el Derecho a una Vivienda Digna, amén de todas las administraciones, estarán presentes en el Consejo de Vivienda Social constituido ayer. Un órgano cuyas propuestas no serán vinculantes pero sí que marcarán las prioridades de las políticas a desarrollar por las administraciones.

Serán 60 entidades y diferentes niveles de la Administración local y autonómica las que tendrán voz en el nuevo consejo asesor, del corte de otros que ya existen como el de Educación o el de Bienestar Social. En su creación ha tenido que ver la ley de la Vivienda, cuya discusión en el Parlamento catalán se inicia esta semana. "No podrá decir a las administraciones la proporción de la construcción de viviendas públicas frente al mercado privado, pero está claro que si se hace una propuesta de promover la vivienda de alquiler, las administraciones -Gobierno catalán y Ayuntamiento- no podrán hacer lo contrario", señalaba ayer el regidor de Vivienda del Consistorio barcelonés, Eugeni Forradellas.

"Las políticas de vivienda de la Generalitat y el Ayuntamiento tendrán que pasar por el filtro de las entidades y los operadores", apuntaba Carme Trilla, secretaria de Vivienda que añadió que la creación del consejo era un paso importante de participación en el diseño de la política de la vivienda "en un momento en el que el debate está tan vivo y en la calle". Sobre todo porque la proporción del parque de vivienda público y privado está completamente escorado hacia el segundo. Tomando como referencia el número de viviendas públicas iniciadas el año pasado en Cataluña, la proporción fue del 17,9%. En el caso de Barcelona, la proporción es de casi una de cada tres, concretamente el 35%, aunque el problema en la capital catalana es que el suelo es muy escaso y que ese impulso se ve concentrado en las escasas áreas de crecimiento.

En el nuevo consejo asesor no figura ninguna asamblea del movimiento okupa. "No están porque no son entidades sociales", contestó Trilla para añadir más tarde que otras entidades sí presentes en el nuevo órgano, como la Federación de vecinos, suelen recoger las tesis de los movimientos okupas. "Hay un problema práctico como es que suelen funcionar de forma asamblearia y no designan representantes", añadió Forradellas, que puntualizó que, no obstante, la puerta no está cerrada.

Para Xavier Trias, presidente del grupo municipal de CiU, la decisión de crear el consejo asesor ahora es "puramente electoralista".

MOLT RAONABLE DECISIÓ. AVUI 27.02.07. oci. Els bars musicals podran oferir música en directe

Actuaciones en directo en bares musicales a partir del próximo otoño. Las pequeñas salas y bares con un aforo reducido con música en directo en Barcelona que poco a poco habían ido desapareciendo por la rigidez de las normativas pueden tener cierto respiro después de que el Ayuntamiento decidiera ayer modificar la ordenanza de establecimientos de concurrencia pública, que fue aprobada en marzo de 2003.

El alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, y los representantes de la Asociación de Salas de Concierto y de la Unión de Músicos de Cataluña mantuvieron ayer una reunión para intentar aproximar posturas después del claro desencuentro entre ambas partes, que se ha visto agravado en los últimos meses con los cierres de algunas históricas salas de la ciudad, como La Paloma.

Al término de la reunión, Hereu señaló que lo que se hará será modificar la anterior ordenanza para que sea posible aumentar el número de salas que ofrece música en directo. La citada ordenanza establece en su articulado una serie de restricciones para ofrecer música en directo -como la ubicación y la continuidad con viviendas-, lo que fue determinante para que algunos locales dejaran de hacerlo y se limitaran a la música enlatada. "O instalaran pantallas para retransmitir partidos de fútbol dejando de lado la música de autor", como subrayaba ayer Albert Guijarro, de la Sala Apolo y que participó en la citada reunión. Opina que la medida puede ser un balón de oxígeno para los bares musicales que intentaban salir adelante, algunos de ellos sin la licencia que correspondía. En Barcelona hay actualmente 21 salas privadas de conciertos. "Lo ideal sería que se animara el panorama y que algunos volvieran a intentar ofrecer pequeños conciertos", añadía.

Un millón de euros
"Lo que ha pasado es que se han dado cuenta de que Barcelona es la ciudad más cutre del mundo en cuanto a música en directo y que, además, estamos en vísperas de elecciones y ahora hay que correr", decía ayer Joan Mas, uno de los promotores del sector y propietario de la sala Jamboree. Para Mas, la decisión municipal aunque muy tardía es satisfactoria: "Ahora tendremos que trabajar bien para que sea realidad", apuntaba. Ese trabajo se hará en la comisión de trabajo que ayer se decidió poner en marcha con representantes del sector y del Consistorio.

Carles Martí, regidor de Cultura, manifestó al término de la reunión que el Ayuntamiento subvencionará a los locales que se quieran adecuar para ofrecer música en directo. La aportación será de un millón de euros a la espera de que se materialice el consorcio junto con la Administración central y el Gobierno catalán, y con él las aportaciones de esas administraciones.

En ese sentido, Martí reclamó a la Generalitat que vea las salas de conciertos como equipamientos culturales.

AVUI 27.02.07. oci. Els bars musicals podran oferir música en directe
L'Ajuntament modificarà l'ordenança de locals per facilitar-hi l'actuació en viu Només hi ha 15 espais amb llicència a Barcelona Hi haurà subvencions per insonoritzar els bars
Carles Sabaté

Més música en viu. Per una vegada, tant l'Ajuntament de Barcelona com els propietaris de locals d'oci estan d'acord a potenciar les actuacions en directe. Ja només 21 locals de la ciutat ofereixen actuacions en directe, i l'Ajuntament s'ha compromès a facilitar l'adequació i insonorització dels bars musicals per tal que acullin músics en viu. Actualment, hi ha 191 bars musicals i discoteques a la ciutat, si bé quasi tots ofereixen, exclusivament, música enllaunada.

L'alcalde, Jordi Hereu, va avançar ahir aquesta proposta de modificació de l'ordenança de Locals de Pública Concurrència. Hereu considera "compatible el dret al descans dels veïns amb la música en directe en locals on ja s'escolta. No sembla lògic que les actuacions en directe tinguin més limitacions de decibels que la música digital". Ajuts com als teatres

L'alcalde Hereu i el regidor de Cultura, Carles Martí, es van reunir amb els representants de l'Associació de Sales de Concerts de Catalunya. Ambdues parts van pactar crear una taula de treball per desenvolupar els canvis de la normativa, previstos per a la tardor, i fixar els paràmetres pels quals els locals podran aspirar a rebre subvencions per a la rehabilitació.

El model per seguir serà el mateix que el govern municipal va pactar amb els teatres privats, que s'han anat rehabilitant a partir d'un mínim de programació anual. L'Ajuntament avançarà un milió d'euros per a les obres, la majoria de les quals seran per a insonorització.

L'Associació de Sales en principi confia que les subvencions permetin "augmentar en un 30% el nombre d'espais d'oci que ofereixin música en viu", vaticina Carme Zapata, la seva gerent. L'entitat alerta que, malgrat el que es pugui pensar, "Barcelona és una de les ciutats d'Europa amb menys música en viu".

El debat s'ha desfermat arran del tancament de diversos espais històrics. La Paloma està pendent de pactar obres d'insonorització per tornar a obrir portes, ja que està tancada des de Reis. Aquest estiu es van clausurar diversos bars que oferien música però no disposaven de llicència de bar musical, com ara El Cangrejo. Darrerament s'ha tancat el Mas i Mas, i al London ja no tenen permís per a actuacions. Tots dos establiments tributen a l'Ajuntament com a bars.

La davallada de la música en directe radica també en el fet que quasi cap districte no permet obrir nous locals, atès que en gairebé tots hi ha una moratòria de bars musicals i espais d'oci.

EL PERIÓDICO 27.02.07
Hereu aposta per una ciutat "per dormir-hi" que no sigui "dormitori"
EL PERIÓDICO

L'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, va emmarcar les ajudes anunciades ahir amb el seu model de ciutat basat en la "convivència entre el dret al descans i el dret a l'oci" i la "barreja d'usos". Hereu es va remetre al desig expressat a EL PERIÓDICO el 12 de febrer passat, de "voler que la ciutat tingui música en directe", per completar-lo amb un explícit "a Barcelona s'hi ha de poder dormir, sense ser una ciutat dormitori".

El soroll de la via pública
EL PERIÓDICO
AMPLIAR L'AJUDA

La Federació Catalana de Locals d'Oci Nocturn (Fecalon) va felicitar ahir en un comunicat l'ajuntament per ajudar les sales de música en directe, però li va reclamar un tracte idèntic per a la resta del sector. Segons la nota, "les activitats musicals de la ciutat pateixen els mateixos problemes econòmics i tècnics per assumir els elevats costos d'insonorització que obliga a complir l'ajuntament, de manera que també haurien d'accedir a aquestes ajudes", va assenyalar la nota.

PARTIDA INSUFICIENT

Per aquest motiu, la Fecalon va considerar insuficient la primera línia de subvenció d'un milió d'euros promesa pel consistori: "Adequar un local té un cost mitjà superior als 160 euros per metre quadrat". Els responsables de la federació es van negar "rotundament" a la possibilitat que les sales de música en directe tinguin un tracte de favor. "La cultura no deixa de ser-ho perquè es reprodueixi per mitjans mecànics o presencials", van dir en el comunicat.

TASCA DE TOTS

Segons la Fecalon, el problema real "no és l'activitat en si, sinó el del soroll a la via pública, responsable de bona part de les queixes veïnals". L'ajuntament i els membres de l'ASACC van explicar ahir que la taula de treball creada ahir, en què hi haurà representants dels sectors municipals de Medi Ambient i Urbanisme i la de la Guàrdia Urbana, també tractarà aquest problema. "És una tasca de tots, demanar civisme i bon comportament als clients", van assegurar.

Tots els bars musicals de BCN podran oferir actuacions en directe
• La modificació de l'ordenança de la capital catalana beneficiarà 191 establiments
• El consistori dedicarà aquest any un milió d'euros a subvencionar el condicionament de les sales

ALBERT OLLÉS

BARCELONA
El compromís de l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, de potenciar la música en directe a la ciutat --expressat el 12 de febrer en un entrevista publicada per aquest diari-- va començar ahir a fer-se realitat. Hereu va convocar els responsables de l'Associació de Sales de Concerts de Catalunya (ASACC) amb els quals va acordar constituir una taula de treball per abordar la crisi que viu el sector, propiciada en part per l'ofensiva municipal antisoroll, que ha deixat només 21 locals actius, sis d'ells sense la llicència en regla. L'alcalde va aprofitar la reunió per anunciar dues mesures inicials de xoc. La primera permetrà als 191 bars musicals de la ciutat programar actuacions en directe, cosa que fins ara els prohibia la normativa municipal. La segona es concreta a destinar aquest any una partida d'un milió d'euros per subvencionar el condicionament de les sales amenaçades de tancament, equiparant- les a les de teatre.

REFORMA LEGISLATIVA

Les dues decisions van ser considerades positives per l'ASACC, a l'espera que la Generalitat i el Govern central concretin una vegada per totes la reforma de la desfasada llei que regula el sector, aprovada durant el franquisme. Totes les parts van reconèixer que ha de ser la nova llei, que s'espera que reconegui les sales de concerts com a equipaments culturals, la que solucioni definitivament el problema, encara que van coincidir a destacar l'avanç que suposa la modificació de l'ordenança municipal de locals de pública concurrència anunciada ahir.

El canvi normatiu donarà l'opció a tots els establiments amb llicència de bar musical (un 30% del total, segons dades de l'ASACC) a programar actuacions en directe.

Aquests bars només podien donar fins ara música enllaunada, ja que únicament les llicències de les discoteques (incloses tècnicament en la categoria de sales de concerts i espectacles) i els teatres permetien oferir concerts en directe."Era de justícia fer aquest pas, ja que aquest punt de l'ordenança estava estrangulant progressivament les sales de petit i mitjà format interessades a oferir aquest tipus d'activitat cultural", va reconèixer Carles Martí, regidor de Cultura.Martí va desvincular l'ajuda municipal a la música en directe de l'ofensiva contra els locals que superen els decibels de soroll que estan permesos o que realitzen activitats que no es corresponen amb la seva llicència.

En aquest sentit, va recordar que els bars musicals que aprofitin el canvi normatiu, que entrarà en vigor aquest tardor, hauran de complir la resta de requisits tipificats a les altres ordenances. "Es pot respectar el dret al descans dels veïns amb l'existència de sales d'aquest format en la trama urbana", va assegurar.En la mateixa línia es va expressar l'ASACC. "Els nostres clients no són sorollosos ni conflictius. El problema és anterior al dels recents tancaments d'espais simbòlics i ens havia convertit en la ciutat amb menys sales de música en directe d'Europa", va dir Carme Zapata, gerent de l'entitat.

PACTE INTERADMINISTRATIU

Aquesta filosofia impregna també l'obertura d'una línia de subvencions per condicionar les sales, que el consistori pretén articular a través del consorci amb la Generalitat i l'Estat que ja regula les ajudes per a les sales privades de teatre, o amb un altre d'específic. "Nosaltres avançarem un milió d'euros aquesta tardor, però la idea és ampliar la partida amb l'aportació de les altres administracions", va concloure Martí

L'eix d'oci prop de l'Hotel Arts legalitzarà l'activitat nocturna
• Els restaurants de la zona podran ser bars musicals en les pròximes setmanes
• El consistori ha tancat el club CDLC temporalment, amb la reobertura del Sh“ko

PATRICIA CASTÁN

BARCELONA
La zona d'oci prop de l'Hotel Arts atrau milers de noctàmbuls cada cap de setmana, però fins ara la majoria dels locals no tenien més llicència que la de restaurant. Després d'anys de sancions i estira-i-arronses amb els empresaris de l'eix, l'ajuntament ha decidit obrir una porta per legalitzar els establiments situats entre l'hotel i la Barceloneta.

El pla d'usos de Ciutat Vella preveu un possible tractament especial per a aquesta zona concreta, en la qual no hi ha veïns pròxims i l'activitat musical no genera molèsties. El petit eix d'oci inclou la discoteca Baja Beach (l'únic que disposa d'aquesta llicència) i diversos restaurants com el Sh“ko, el Carpe Diem Lounge Club (CDLC), el Bestial, l'Agua, el Fritz i altres locals, en diversos dels quals s'hi pot prendre una copa en horari de matinada.

Amb la normativa a la mà, l'ajuntament es veia obligat a controlar el compliment de les activitats autoritzades en aquesta zona, encara que per la seva ubicació (sota el passeig Marítim) no causaven molèsties.

El mes passat el Sh“ko va ser precintat per incompliment d'activitat, i posteriorment va obrir, amb la condició de funcionar com a restaurant de moment. La setmana passada li va tocar el torn de tancar al CDLC, conegut perquè és propietat de l'exbarcelonista Patrick Kluivert, perquè la majoria de famosos que recalen a Barcelona es deixen veure per aquest local i perquè pel seu disseny acostuma a aparèixer a la premsa europea i a atraure molts estrangers. El director de Serveis Tècnics del districte, Helio Lozano, assenyala que aquest establiment podrà tornar a obrir com a restaurant a partir de la setmana que ve, i en el termini aproximat d'un mes tindrà la llicència de bar musical.

Lozano assegura que el districte ha tingut en compte la singularitat de l'entorn per adoptar aquesta iniciativa "pionera" a la ciutat per legalitzar l'activitat de bar musical lligada a la de restaurant. "Era necessari donar solució a una situació", assenyala el responsable de Serveis Tècnics. La documentació ja s'ha enviat a Urbanisme, de cara al vistiplau definitiu. De moment, són dos els locals que han demanat la nova llicència i que hauran de complir els criteris que marca el catàleg de locals de concurrència pública per aconseguir-la, tant en qüestió de mesures com en qüestió de seguretat i instal.lacions. L'horari de tancament autoritzat serà a les tres de la matinada els caps de setmana.

EL TRIPLE DE TRANSMISSIONS

El pla d'usos de Ciutat Vella, que ha frenat del tot noves obertures de bars, restaurants i hotels a gairebé tot el districte per frenar la saturació a la zona (excepte el Raval sud i Sant Pere), ha generat, com era d'esperar, un ritme més gran de traspassos. Els que ja tenien llicència han vist com es revaloritzaven els seus negocis i les ofertes també han augmentat. Lozano calcula que actualment es tramiten el triple de transmissions de llicències que abans del pla. A les dues zones autoritzades a acollir més

EL PUNT 27.02.07. Ajuntament i sales acorden que els bars musicals puguin tenir música en directe. Barcelona modificarà l'ordenança de locals de pública concurrència i concedirà subvencions per adequar els espais

ROSA DÍAZ.

Barcelona

Dit i fet: la música en directe a Barcelona tindrà el seu lloc. L'alcalde, Jordi Hereu, s'havia compromès a buscar una solució al conflicte obert amb aquest sector cultural, en guerra des de fa uns mesos pel tancament sistemàtic de locals. L'ha trobat, i fins i tot l'ha consensuat. Modificarà l'ordenança municipal que regula els locals de pública concurrència de manera que els bars musicals, que ara només tenen permès posar música enllaunada, puguin programar concerts i espectacles en viu. S'obrirà una línia de subvencions, que en principi serà municipal però que buscarà el suport d'altres administracions, perquè aquests locals adeqüin les seves instal·lacions. Segons les dades del registre municipal de llicències, hi ha 191 bars musicals que s'hi podrien acollir.

L'actual ordenança municipal de locals de pública concurrència autoritza els establiments amb llicència de bar musical a posar música enllaunada però no permet que aquesta música la toqui un músic en directe encara que el so que emeti tingui un volum més baix. «És una limitació que no té sentit i hem de treballar per treure-la», va admetre ahir l'alcalde, Jordi Hereu. «El límit hauria de ser que la música no molesti i que no hi hagi un soroll excessiu», va comentar en sortir de la seva primera trobada amb representants de les sales de concerts de Catalunya i de l'associació de músics.

La reunió, a la qual també van assistir el regidor de Cultura, Carles Martí, i el gerent i director de l'Institut de Cultura, Jordi Martí, va servir per aliar dues parts que darrerament estaven cada cop més enfrontades. D'una banda, l'Ajuntament, que en la seva lluita per defensar el descans dels veïns i combatre els problemes de soroll s'havia aferrat als tancaments exprés, a banda d'eliminar la possibilitat d'obrir espais musicals o renovar-ne d'antics, a través de les prohibicions que s'han establert a través dels diversos plans d'usos dels districtes, uns mecanismes legals a través dels quals es poden negar a atorgar llicències.

En l'altre bàndol, les sales i els músics, que després del tancament de La Paloma van esclatar i van començar a protestar públicament. Volen ser reconeguts com a espais culturals i no com a llocs de conflicte. Els músics, per la seva banda, reclamen el seu dret a treballar. D'arguments, no els en falten: «El públic que va a escoltar música en directe sovint no és tan problemàtic», comentava ahir Carles Martí. D'altra banda, és paradoxal que un bar musical pugui posar un disc compacte amb música màquina i no pugui tenir un pianista tocant, en directe, una peça de Chopin.

FIL A L'AGULLA

L'acord ha estat ràpid. Una reunió de poc més d'una hora va ser suficient, ahir, per posar fil a l'agulla. D'entrada, començaran els tràmits per modificar l'article referent als bars musicals de l'ordenança municipal, amb la intenció que entri en vigor la propera tardor. D'altra banda, començaran a preparar les ajudes perquè els locals que ho sol·licitin puguin millorar les instal·lacions.

L'Ajuntament de Barcelona avança ara un milió d'euros per aquestes subvencions, però espera que la Generalitat accepti que es puguin atorgar a través del consorci de rehabilitació de teatres privats, cosa que permetria a les sales obtenir ajudes i subvencions també de l'executiu català, com es va fer quan es van modernitzar les sales de teatre. Aquesta ha estat una de les reivindicacions de les sales de música en directe. Ahir, després de la reunió, la gerent de l'associació que els aglutina, Carme Zapata, assegurava: «S'ha fet un pas molt important, sembla que el reconeixement com a equipaments culturals sigui petit però no ho és.» Molts establiments estan interessats a programar música en directe, va comentar. Mentrestant, la Generalitat prepara una nova llei que substituirà l'antiga llei de la policia de l'espectacle, que el sector considera que està molt obsoleta.

Juristes Contra el Soroll ho veu «un disbarat»

L'advocat Lluís Gallardo, president de l'associació Juristes Contra el Soroll, troba que és «un disbarat» autoritzar bars musicals a programar música en directe. «La música reproduïda es pot abaixar de volum, un músic que toca una bateria o un baix, no», argumenta.

Gallardo assegura que si volen tirar endavant aquest canvi de les ordenances amb èxit «hauran d'imposar condicions d'insonorització dels locals bastant dures perquè això no perjudiqui els veïns».

L'advocat adverteix, d'altra banda, que «insonoritzar correctament un local perquè el soroll no molesti els veïns del costat és molt car». També opina que «malbaraten els diners públics» donant subvencions a privats per fer aquestes insonoritzacions.

La Federació Catalana de Locals d'Oci Nocturn, per contra, demanava ahir que els locals que reprodueixen música per mitjans mecànics també haurien de poder obtenir subvencions per millorar les instal·lacions: «No tan sols les sales de música en directe tenen dificultats econòmiques i tècniques per assumir els costos elevats de les insonoritzacions.»

Segons l'entitat, «adequar un local té un cost de 160 euros el m²». L'entitat no vol que considerin els locals que posen música «enllaunada» més sorollosos: «Els decibels permesos són els mateixos per a tothom.»

EL PAÍS 23.02.07. Los municipios del área de Barcelona unifican criterios para adjudicar pisos sociales

Un consorcio fijará los años de empadronamiento y las condiciones para optar a una vivienda
LLUÍS PELLICER - Barcelona - 23/02/2007


El Departamento de Medio Ambiente y Vivienda tratará de unificar los criterios de adjudicación de las viviendas de protección oficial (VPO), en especial los años que se exigen de residencia para su acceso, con la creación del Consorcio Metropolitano de la Vivienda. Fuentes del Gobierno catalán indican que este órgano se constituirá el mes próximo y estará integrado por los 36 municipios del área metropolitana de Barcelona. La Generalitat, a través del consorcio, pretende acordar los años de empadronamiento que los consistorios exigen a los demandantes de pisos, que van de 2 a 12 años.
Los años de empadronamiento que exigen los municipios para obtener un piso público favorecen el acceso de los residentes de toda la vida, pero perjudican la movilidad de los ciudadanos y dificultan el acceso de los inmigrantes, como vienen denunciando varias cooperativas de vivienda y ONG. Barcelona es la ciudad que menos obstáculos pone, al pedir dos años de empadronamiento para participar en el sorteo de un piso de alquiler y cinco si éste es de compra.
El problema de la capital catalana es que tiene poco suelo para crecer y, por ello, para construir pisos públicos. Como quedó patente en el sorteo de viviendas realizado la semana pasada, hay una demanda de más de 50.000 personas, muy difícil de cubrir. Si alguna de ellas decide probar suerte en otra localidad cercana no lo tendrá fácil. En Sant Cugat, por ejemplo, le pedirán 10 años de empadronamiento.
El departamento que encabeza el ecosocialista Francesc Baltasar tratará de resolver ahora este problema a través del Consorcio Metropolitano de la Vivienda, cuya finalidad será trazar una política común para la promoción de pisos sociales. Entre sus objetivos está el de unificar los criterios de residencia que los ayuntamientos añaden a los que fija la Generalitat (ingresos mínimos y máximos, por ejemplo).
El anterior Gobierno tripartito ya lo intentó unificar en el primer borrador de la Ley del Derecho a la Vivienda. En su artículo 94 establecía que los ayuntamientos "podrán reservarse hasta un máximo del 80% de las viviendas para personas empadronadas en el municipio donde se ubique la promoción", es decir, tenían la obligación de reservar el 20% a ciudadanos de otra procedencia. Y añadía: "En cualquier caso, la antigüedad mínima de empadronamiento que pueda exigirse no podrá superar los dos años".
La redacción voló por los aires tras presentarse ante los municipios. El articulado que la semana próxima tomará en consideración el Parlament fija que el Plan Territorial Sectorial de Vivienda podrá definir los topes para empadronados. Además, señala que el máximo de tiempo para empadronados será de "tres años" en el caso de pisos de alquiler. Nada dice de los de compra. La secretaria de Vivienda, Carme Trilla, aseguró que estas diferencias tratarán de corregirse en el seno del nuevo consorcio, que se reunirá "en cuestión de semanas

El Punt, 26.2.07. DAVID MARÍN. Barcelona. El mercat immobiliari aporta un terç dels ingressos que tenen els ajuntaments

Es dispara el pes del sector en les finances públiques i a Barcelona la
recaptació representa una quarta part del pressupost

El pes del sector immobiliari en el finançament dels ajuntaments s'ha
disparat durant els últims anys. Segons un estudi del BBVA, ha passat
d'aportar el 22,8% el 1992 a aportar-ne el 32% el 2004, a través
principalment de l'impost sobre els béns immobles (IBI), l'impost sobre la
construcció i l'impost sobre les plusvàlues generades per la compravenda
d'habitatges. L'estudi adverteix que els ajuntaments han passat a dependre
massa dels ingressos d'un sector que podria entrar en un canvi de cicle
aviat. L'Ajuntament de Barcelona es manté per sota de la mitjana, amb un
24% d'ingressos provinents del sector immobiliari. L'aposta de Barcelona
és la futura participació en impostos sobre l'activitat econòmica (IRPF i
l'IVA) a través de la Carta Municipal.
El 24,06% dels ingressos previstos per l'Ajuntament de Barcelona durant el
2007 estan relacionats amb el mercat immobiliari. L'impost sobre els béns
immobles (IBI) és la principal font de finançament, amb el 17,9% del total
d'ingressos fiscals de la corporació. L'altra font de finançament
provinent del mercat de l'habitatge és l'impost sobre la construcció
(1,64% del total d'ingressos) i l'impost sobre les plusvàlues (4,52%).
L'Ajuntament de Barcelona afirma que les finances municipals són prou
sòlides per no dependre d'un possible daltabaix immobiliari, ja que l'IBI
es considera un impost estable, que es continuarà ingressant malgrat que
la construcció s'aturi, mentre que l'impost sobre la construcció i
l'impost sobre les plusvàlues, més fluctuants segons el mercat, estan, a
Barcelona, per sota de la mitjana d'altres ajuntaments.
«Fa temps que Barcelona va esgotar el sòl municipal, i els ingressos
relacionats amb l'impost de la construcció són, per tant, molt petits»,
explica l'àrea d'Hisenda. En canvi, el tipus de l'IBI es manté en la
franja alta i el seu pes en el conjunt dels ingressos és elevat en relació
amb altres municipis. «És un ingrés estable per a les finances municipals,
passi el que passi en el mercat immobiliari.»

SALT CONSTRUCTIU EL 2003

Tot i això, en l'evolució dels pressupostos municipals de Barcelona
s'observa un salt important l'any 2003 en els ingressos generats per
l'impost sobre la construcció. Durant els anys anteriors els ingressos per
aquest concepte se situaven al voltant dels 21,1 milions deuros (1,2% del
total d'ingressos anuals), i a partir del 2003 ha fet un salt primer cap
als 32.2 milions anuals i ara ja voreja els 34,4 milions, l'1,7% del total
d'ingressos. Aquest salt està relacionat amb l'acceleració de la
remodelació urbana del sector de llevant de la ciutat, primer amb
l'obertura de la Diagonal al mar i la zona Fòrum i ara ja amb el
desenvolupament del pla 22@ d'oficines i nous habitatges on abans hi havia
l'antiga indústria del Poblenou.

PER SOTA DE LA MITJANA

Tot i aquest increment, els ingressos per l'impost sobre la construcció
encara està molt per sota del conjunt dels ajuntaments de l'Estat. Segons
un estudi publicat aquest mes de gener pel BBVA, un 5,1% dels ingressos
dels ajuntaments provenen d'aquesta via. La més susceptible, adverteix
l'estudi, de quedar radicalment disminuïda si es produeix una crisi
sobtada en el sector immobiliari, que s'ha disparat des de la segona
meitat dels anys noranta i comença a tenir símptomes de refredament. Si
això passés, els ajuntaments es veurien obligats a ajustar els seus
actuals ritmes de despesa, adverteix l'estudi.

CANVI DE CICLE

En total, en els ajuntaments de l'Estat els ingressos relacionats amb el
mercat immobiliari (IBI, impost sobre la construcció i plusvàlues)
representen actualment un 32% del total d'ingressos, mentre que el 1992
només n'aportaven el 22,8%. L'estudi adverteix els ajuntaments del perill
d'acomodar-se a aquest espectacular augment dels ingressos immobiliaris
quan ens trobem a les portes d'un possible canvi de cicle econòmic.
La regidora de CiU Sònia Recasens sí que considera que les finances
municipals ara depenen massa del mercat immobiliari, i aposta per una
reforma fiscal basada en la recaptació municipal de l'IVA i l'IRPF, perquè
les finances de l'Ajuntament estiguin lligades a l'activitat econòmica
real i no només a la població. Ara mateix només s'hi cedeix un 4%
d'aquests impostos per via de transferències de l'Estat, i amb un càlcul
fet sobre la població. «Barcelona té molts visitants per l'activitat
econòmica i també molta activitat turística, i per donar resposta a això
el finançament no pot dependre només de la població o de les qüestions
immobiliàries», diu Recasens.
La regidora del PP Emma Balseiro critica que Barcelona mantingui l'IBI en
el seu punt màxim perquè «perjudica a tothom, sobretot les classes
mitjanes», i aposta perquè l'Ajuntament el rebaixi i ho compensi amb una
moderació de la despesa. «Per exemple, la publicitat que es fa l'alcalde i
que aquest any ens costa 12 milions d'euros», diu Balseiro.
Barcelona paga més IBI i Madrid esprem el «totxo»
L'Ajuntament de Barcelona treballa amb un tipus d'IBI més alt que altres
municipis i, l'any 2006, l'Ajuntament de Barcelona va ingressar 220 euros
per habitant, mentre que l'Ajuntament de Madrid va ingressar-ne 189.
Aquest és un dels punts que més discuteix l'oposició al govern municipal
barceloní. Els responsables de l'àrea d'Hisenda responen a les crítiques
amb l'argument que l'IBI és un impost estable i que garanteix, per tant,
la continuïtat en els ingressos municipals, i que tot i mantenir-se en un
tipus alt «no cobreix les despeses i les demandes de servei que genera
cada habitatge a la ciutat» i s'aplica –a Barcelona i arreu– sobre el
valor cadastral, per sota del valor real de l'habitatge. En canvi,
l'Ajuntament barceloní assegura que els ingressos més inestables, com ara
les plusvàlues i la construcció, no tenen un pes tan significatiu com en
els municipis petits, que estan aprofitant el boom constructiu per obrir
urbanitzacions noves i assegurar-se ara uns ingressos que, «més tard, quan
sigui necessari proveir de serveis i equipaments aquestes noves
urbanitzacions, desapareixeran i només en quedaran, un any rere un altre,
les despeses».
A Madrid segueixen aquest model, asseguren des de Barcelona. «Estan
aprofitant el cicle econòmic per fer créixer la ciutat convertint sòl
agrari en urbanitzable». Allà, els ingressos de l'impost sobre la
construcció arriben al 3,33%, mentre que a Barcelona són gairebé la
meitat, l'1,8% del total.
Als petits, diners avui i despeses demà

Els qui més han estat aprofitant el gran cicle de creixement protagonitzat
pel sector immobiliari són els petits municipis. Durant la dècada dels 90
i durant la dècada actual s'ha estès com una taca d'oli per la regió
metropolitana, un urbanisme dispers que ha aportat importants ingressos a
les arques dels petits ajuntaments, ofegats fins llavors per les migrades
transferències estatals en funció de la població. Així, els ingressos
relacionats amb el mercat immobiliari han anat creixent en alguns
municipis al mateix temps que en el seu entorn proliferaven cases i
urbanitzacions noves. Ho feien a remolc de la forta demanda de noves àrees
residencials per part de la població de Barcelona i altres grans ciutats
disposades a treure rendiment dels elevats preus del nucli de l'àrea
metropolitana amb la compra d'un millor habitatge als afores.
El resultat per a les finances municipals han estat uns augments
considerables que permeten noves inversions, i un augment percentuals en
el capítol d'ingressos dels impostos relacionats amb el sector
immobiliari, especialment l'impost sobre la construcció. Mentre que a
Barcelona aquest impost només suposa l'1,7% dels ingressos, a la Roca
(Vallès Oriental) suposava el 14% dels ingressos. A la comarca del
Maresme, amb un territori molt castigat per la proliferació
d'urbanitzacions en àrees forestals, municipis com ara Sant Andreu de
Llavaneres i Dosrius ingressen el 9,6% i el 8,7% dels seus pressupostos
per al 2007 en concepte de l'impost sobre la construcció.
Quan el sòl urbanitzable s'esgoti, els pròxims anys aquests municipis
hauran de renunciar a prop del 10% del seu pressupost o bé obrir noves
àrees urbanitzables, en una dinàmica negativa per al territori natural.
L'augment de l'IBI dels nous habitants estaria compensat per l'augment de
despesa en serveis i equipaments nous per cobrir la demanda dels veïns
nous.
Terrassa: l'equilibri de creixement i despesa

JORDI ALEMANY. Terrassa
Les gran ciutats al voltant de Barcelona i els petits pobles de l'àrea
metropolitana han experimentat un gran creixement del nombre d'habitants,
l'última dècada, provinents de Barcelona. Un clar exemple d'aquesta
situació és el Vallès Occidental i, encara més concretament, Terrassa. El
2005 es va arribar als 200.000 habitants, amb un creixement del padró
espectacular en un any de 7.699 habitants. L'increment poblacional –amb
una mitjana de 5.000 habitants l'any– també s'ha traduït en un augment
dels ingressos i ha contribuït a consolidar el sector de la construcció
com un dels pilars bàsics en què se sostenen les finances municipals.
Curiosament, però, el tribut més estable del sector immobiliària, l'IBI,
tenia més pes percentual a final dels anys noranta i a principi del 2000
–del 27% sobre el total d'ingressos– que en l'actualitat, quan ha baixat
gairebé dos punts percentuals. Tot i aquesta davallada percentual s'ha
passat d'ingressar uns 20,1 milions d'euros per aquest concepte l'any 2000
als 31,8 milions que es preveuen aquest any.
El sector de la construcció té un pes fonamental en les finances
municipals de Terrassa, ja que sumant IBI, l'impost sobre l'increment dels
valors dels terrenys (plusvàlua) i l'impost de construccions, s'arribarà a
més del 36% dels ingressos previstos per l'Ajuntament el 2007, dotze punts
percentuals més respecte d'allò previst a Barcelona aquest mateix any.
Curiosament, mentre el pes percentual de l'IBI ha anat disminuint amb els
anys, un fet que acaba de demostrar el boom immobiliari que viu el
municipi, sí que han anat pujant el de la plusvàlua derivat de les
operacions de compravenda d'habitatge i el de construccions. El primer
tenia un pes del 4,7% l'any 1997, amb uns ingressos de 2,9 milions fins a
passar al 5,8 % previst per al 2007, és a dir, a ingressar 7,2 milions. En
el cas de l'impost de construccions, el salt també és significatiu, encara
que percentualment sembli insignificant, passant del 4,3% al 5,6% en deu
anys, ja que, en milions d'euros, s'ha passat de 2,6 milions als 7 milions
el 2007 sobre un total de pressupost net sense inversions que ascendeix a
133,5 milions d'euros.
El pes del sector immobiliari en les finances municipals és innegable,
però el creixement demogràfic no només es valora per l'increment
d'ingressos municipal en aquest sector, com no s'ha cansat de recordar el
regidor de Serveis Econòmics en els plens d'aprovació dels comptes
municipals, sinó que també implica posar al dia els serveis i les
necessitats del municipi a l'abast de tots aquests nous ciutadans. És a
dir, que en paral•lel s'han d'incrementar i reforçar les polítiques
educatives, de civisme, seguretat, atenció ciutadana, benestar social,
manteniment i millora de l'espai públic, zones verdes, enllumenat,
recollida de residus, transport i nous equipaments.
El pes sobre el pressupost que tenen els ingressos propis amb els impostos
i les taxes representaran el 2007 el 65,7% del total, mentre que
l'aportació d'altres administracions pujarà un punt percentual respecte
del 2006 i se situarà en el 34,2% sobre el total dels comptes municipals.

El Pais. EDUARDO MENDOZA. Lujo.19/02/2007

Aunque la retirada de Xabier Arzalluz de la vida pública redujo bastante la emisión de gases a la atmósfera, el equilibro ecológico del planeta sigue en peligro. La Tierra se escacharra y todos lo sabemos, pero nada hace pensar que no vayan a cumplirse los malos agüeros. A nivel público no hay voluntad real de frenar el crecimiento y reducir el funesto despilfarro de recursos, y a nivel privado, todavía menos. Los ecologistas dicen, seguramente con toda la razón, que bastaría eliminar el gasto energético superfluo para paliar el desastre, pero ignoran que lo seres humanos estamos dispuestos a sacrificarlo todo menos lo superfluo. Al fin y al cabo, lo superfluo es lo que nos permitió evolucionar a lo que somos: en algún momento tuvimos un plus de inteligencia innecesario para la supervivencia que nos hizo pasar del puro alimentarse, defenderse y reproducirse, a Ferran Adrià, George Bush y el primer sex-simbol que a cada cual le venga a la memoria.

El hombre de las cavernas inventó el hacha de sílex para cazar y de inmediato diseñó un collar para su novia, dos actos provenientes de un mismo apremio: la constatación, privativa de los seres humanos, de que todos hemos nacido para morir. Ignorantes de su destino, a los animales les basta con lo necesario. A nosotros, no. Concediéndole sólo lo que la Naturaleza exige, convertiréis en bestia al hombre, clama el rey Lear cuando le recortan drásticamente la jubilación. Qué le vamos a hacer: llevamos en los genes el excedente. Que sirva para lo sublime o para lo trivial es otro asunto. A lo mejor el lujo es la poesía del idiota.

Visto desde este ángulo, no carecería de lógica que el lujo, que constituyó un punto de inflexión en la evolución de la especie, sea lo que ahora acabe con la especie. De este modo parecen entenderlos fundamentalistas religiosos que se oponen a toda medida restrictiva y propugnan frente a Darwin la noción del diseño inteligente, aunque no resulta muy claro en qué consiste la inteligencia del diseño.

Sea como sea, lo que no cuadra es la propuesta de contrarrestar la hecatombe, prevista por la providencia o inducida por nuestra improvidencia, ahorrando energía a base de cambiar el Minipimer por el pasapurés o el aire acondicionado por un paipay.

EL PAÍS 20.02.07. La oposición de Sabadell lleva al juez una operación urbanística

SÍLVIA MARIMON - Sabadell - 20/02/2007

Entesa per Sabadell, ICV-EUiA, CiU y ERC han interpuesto un contencioso-administrativo contra el gobierno encabezado por el socialista Manuel Bustos para que se anule el convenio que el Ayuntamiento firmó el 2 de agosto con el Ministerio del Interior, por el que la "ciudad paga tres millones de euros y cede un solar de 5.000 metros cuadrados, valorado en otros cinco millones de euros", a la Guardia Civil.

El convenio establece que, a cambio, la Guardia Civil abandonará el antiguo cuartel, que en un futuro acogerá un complejo destinado a la investigación médica. El convenio fue aprobado por decreto de la alcaldía el pasado 9 de octubre y, en opinión de toda la oposición en el Ayuntamiento de Sabadell, a excepción del PP, "perjudica gravemente a la ciudad".

Los demandantes sostienen que "no está justificado" que la ciudad tenga que pagar tres millones de euros por un solar que "es del todo propiedad del Ayuntamiento, como consta en el Registro Mercantil". También consideran improcedente que el equipo de gobierno haya aprobado el convenio valorando el solar con un coste de cero euros para evitar "que el conjunto de la operación se debatiese en el pleno municipal". La legislación obliga a pasar por el pleno aquellos acuerdos en los que el consistorio debe desembolsar más de tres millones de euros. El resto, como en este caso, puede aprobarse por decreto de alcaldía.

Los demandantes han solicitado que "se paralice de forma cautelar e inmediata la ejecución" del convenio, ya que el primer millón de euros debería abonarse antes del verano. Otro interrogante que plantean las cuatro fuerzas en la oposición es qué hará la Guardia Civil con los terrenos. "Es inconcebible que en pleno despliegue de los Mossos cedamos 5.000 metros cuadrados a la Guardia Civil para ampliar instalaciones", apuntó la candidata de ICV-EUiA, Carme García.

Por otra parte, el 11 de junio de 1998, relatan los demandantes, el gobierno municipal, entonces dirigido por Antoni Farrés, firmó un convenio con el director general de la Guardia Civil, Santiago López Valdivielso, según el cual el instituto armado devolvía el inmueble del cuartel a la ciudad sin ningún coste el 31 de diciembre de 1999. Un convenio que el mismo Bustos, aseguran, reconoció el 9 de mayo de 2002, al firmar una prórroga.

El concejal de Urbanismo, Joan Carles Sánchez, argumentó que el convenio "no es válido porque, según el ministerio, Valdivielso no tenía competencias para firmarlo". Sánchez, también recordó que "si durante más de 30 años la Administración pública utiliza unos terrenos para un uso determinado, al cabo de este tiempo el terreno pasa a ser propiedad del "Estado".

Quatre partits de Sabadell porten als jutjats l'acord de cessió de la caserna

Els grups opositors acusen el PSC de pagar 8 milions a la Benemèrita per un bé que ja era municipal

EMILI AGULLÓ. Sabadell

L'Entesa per Sabadell, ICV-EUiA, CiU i ERC han interposat un recurs contenciós administratiu contra el conveni signat entre l'equip de govern i el Ministeri d'Interior per al retorn de la caserna de la Guàrdia Civil a la ciutat, que implica el pagament de 3 milions i la cessió d'un solar «valorat en uns 5 milions» més.

Els quatre grups esgrimeixen un conveni del 1998 en què el director general de la Benemèrita autoritzava l'Ajuntament a escripturar el complex com a municipal, i la nota del registre de la propietat que ho acredita. Fonts de l'equip de govern justifiquen que l'acord del 1998 era invàlid i s'hauria rebutjat als tribunals.

Els caps de llista de les quatre formacions que subscriuen el contenciós –presentat per l'Entesa el 2 de desembre passat– van explicar que ja s'ha admès a tràmit i van llegir una declaració conjunta en què afirmen que «la ciutat no pot malversar els seus recursos econòmics».

Es basen en un conveni del 1998 entre l'exalcalde Antoni Farrés, i l'aleshores director general de la Guàrdia Civil, Santiago López Valdivielso, en què el cos de seguretat acceptava la finalització de l'ús per al qual feien servir la caserna des del 1945 i donava «la conformitat perquè l'Ajuntament sol·licités la reversió al patrimoni municipal» de la finca. El tràmit es va formalitzar el 22 de juny del 1998, com figura en la nota del registre de la propietat.

El març de l'any passat, però, la Gerència d'Infraestructures i Equipaments de Seguretat de l'Estat (GIESE) va negar-se a reconèixer el conveni del 1998 i una pròrroga del maig de 2000 ja signada per Manuel Bustos en què s'atorgava un període transitori perquè els agents abandonessin la caserna. El consistori va optar per la via de la negociació per desencallar el traspàs i va accedir a unes contrapartides que no van passar pel ple municipal. El portaveu de l'Entesa, Isidre Soler, va explicar que la cessió de 5.000 m² a Sant Pau de Riu-sec «es va valorar amb cost zero per evitar-ho», i també va afegir que la compensació dinerària –3 milions– coincideix «curiosament amb l'import en metàl·lic màxim» que l'alcalde pot autoritzar per decret. La cap de llista d'ICV-EUiA i diputada al Congrés, Carme Garcia, va anunciar que ha presentat una pregunta adreçada al ministre d'Interior per comparar la negociació amb altres convenis de cessió del 2006.

Tres milions i un solar

El conveni de cessió de les dependències de la caserna de la Guàrdia Civil permetrà la construcció de les instal·lacions del Parc de Salut de Sabadell, un equipament públic que encara no s'ha previst i habitatges en règim de promoció privada. El document es va començar a dissenyar després d'una visita institucional de l'alcalde i representants de la Fundació Parc de Salut al ministeri, al mes d'agost, i es va rubricar el 9 d'octubre a Sabadell. Les contrapartides que va haver de comprometre el consistori per aconseguir la titularitat de la caserna van ser la cessió d'un solar de 5.000 m² a Sant Pau de Riu-sec –valorat en uns 5 milions d'euros, segons atribueixen al tinent d'alcalde Joan Carles Sánchez– i 3 milions més per sufragar les obres de les noves instal·lacions.


Sánchez: «Es va negociar d'acord amb tots els grups» L'equip de govern va rebatre les acusacions dels quatre partits amb una primera compareixença del tinent d'alcalde d'Urbanisme i Patrimoni, Joan Carles Sánchez, que va explicar que el retorn de la titularitat de l'edifici de la Benemèrita al municipi era un «problema complex». Sánchez va recordar que d'entrada van voler «fer realitat els convenis dels anys 1998 i 2000, però eren invàlids perquè el director general de la Guàrdia Civil no tenia competències» per autoritzar el traspàs.

La GIESE va posar al davant la llei de patrimoni de les administracions públiques i va argumentar que un immoble municipal cedit a l'Estat i amb un mateix ús durant més de 30 anys passa a ser de la seva propietat, com a bé demanial. Entre el contenciós amb l'Estat i la negociació, finalment van optar per la segona via, «de comú acord amb tots els grups municipals» i els seus portaveus. Sánchez, però, va anunciar que avui al migdia faran pública la documentació de tot el procés, en resposta a les acusacions dels quatre grups de l'oposició.

EL PAÍS 20.02.07. TRIBUNA. La vivienda, un problema con soluciones. CELESTINO CORBACHO 20/02/2007

El acceso a la vivienda es una de las principales preocupaciones de los ciudadanos y, especialmente, de los jóvenes. Antes que nada, me gustaría recordar que si ahora tenemos estos graves problemas se deben, en buena parte, a las políticas neoliberales que el Partido Popular y Convergència i Unió desarrollaron entre 1996 y 2003, cuando el PP gobernaba en España y CiU en Cataluña con apoyos mutuos. De la aplicación de esas políticas neoliberales, del 100% de las viviendas construidas durante ese periodo en Cataluña, sólo el 10% lo fueron de protección oficial.Fue en esa época, cuando el entonces vicepresidente económico del Gobierno español, Rodrigo Rato, mantenía que el problema de la vivienda se solucionaba con la liberalización del suelo, mientras que Francisco Álvarez Cascos, entonces ministro de Fomento, llegó a afirmar que si los precios se incrementaban tal y como lo estaban haciendo era porque en España había suficiente dinero para pagar las cantidades que demandaba el mercado. Ésta era la España va bien de José María Aznar, a la que CiU le prestaba un apoyo entusiasta.No fue hasta la llegada de las izquierdas al Gobierno de la Generalitat, con Pasqual Maragall al frente, que se corrigieron estas políticas. En la reforma de la ley de urbanismo del año 2005 en Cataluña se aprobó que, de las viviendas que se construyesen a partir de entonces, como mínimo el 30% tenía que ser de promoción pública. Esta política progresista en vivienda tiene que dar, como resultado, que cuando en el año 2011 hagamos balance en Cataluña, el porcentaje será el 30% y no el 10%. Esto ayudará a corregir el grave problema que ahora tenemos. Una vivienda de protección oficial garantiza a los jóvenes y a los ciudadanos de menos recursos económicos el acceso a la vivienda, sea de alquiler o de compra.Por otra parte, el nuevo Gobierno de Entesa, presidido por José Montilla, ya ha aprobado y enviado al Parlament una nueva Ley de la Vivienda, donde todavía se incide más en buscar recetas que hagan más asequible el precio de la vivienda. Así, la norma trata, entre otros aspectos, de tres cuestiones que considero muy importantes: las viviendas vacías, la estimulación del alquiler y evitar la sobreocupación en las viviendas.Desde el municipalismo estamos convencidos de que la ley, que es buena, puede ser mejorada. De esta manera, los gobiernos locales creemos conveniente que esta nueva ley del derecho a la vivienda, para luchar contra la sobreocupación, reconozca de forma clara las competencias de los ayuntamientos en materia de inspección, control y sanción. Así, los ayuntamientos podremos perseguir y sancionar a todos los que se benefician económicamente realquilando habitaciones y que, a la vez, provocan problemas de convivencia en las comunidades de vecinos. También instamos al Gobierno español a que adapte la ley de empadronamiento para evitar la masificación en determinadas viviendas.El mundo local coincide con la conveniencia y las oportunidades que nos ofrece esta ley de la vivienda, que esperamos que sea aprobada por el Parlament lo antes posible. Pero estas medidas concretas no son las únicas, sino que desde el municipalismo del PSC estamos convencidos de que la positiva experiencia de la Ley de Barrios debe de inspirar una nueva ley de rehabilitación integral de viviendas, con el objetivo de rehabilitar 100.000 pisos en Cataluña en los próximos cuatro años. Esta política sería complementaria de las políticas de rehabilitación urbana y de cohesión social, que tan acertadamente está haciendo el Gobierno de Entesa a través de la citada Ley de Barrios.De la misma manera que con la Ley de Barrios hay una estrecha colaboración entre la Generalitat y los ayuntamientos, esta nueva ley de rehabilitación de viviendas tendría que ser sobre la base de una colaboración entre la Administración autonómica y las locales.Además, desde el municipalismo socialista estamos firmemente convencidos de que también es necesaria la creación de unos Consorcios Territoriales de la Vivienda, que atiendan las singularidades y el continuo urbano que forman las realidades urbanas en el territorio. Estos organismos, participados por la Administración autonómica y el mundo local, deberían ser los instrumentos para coordinar, dinamizar y facilitar que hubiera suelo suficiente para que, en el futuro, sea una realidad el 30% de vivienda pública de nueva construcción.Seguro que estas medidas, que el PSC ya está discutiendo en el marco de la convención municipal que se clausurará los días 10 y 11 de marzo, ayudarán a corregir el grave problema que hoy día presenta el acceso a la vivienda, debido a los precios elevados y el poco parque de vivienda pública que hay en Cataluña.Celestino Corbacho es secretario de Política Municipal del PSC.

EL PAÍS 20.02.07. PSC, ERC, ICV y CiU se enfrentan al PSOE en el Senado por el futuro de El Prat. La Entesa prepara una batería de medidas de presión

PABLO X. DE SANDOVAL - Madrid - 20/02/2007

La batalla por el futuro de El Prat irrumpió ayer en la Comisión de Fomento del Senado, donde el partido del Gobierno, el PSOE, votó en contra de sendas mociones de los grupos catalanes, tanto de la Entesa (PSC, ERC e ICV) como de CiU, en que se pedían medidas para garantizar la posición de referencia internacional de El Prat. El PSOE votó en contra con la abstención del PP, que sopesó votar a favor. El episodio de ayer es sólo el aperitivo de una serie de propuestas del tripartito y CiU para presionar al Gobierno de cara al reparto de la Terminal Sur, que se producirá en abril.
Esto es sólo el principio, según anunció el senador de ERC Lluís Aragonès, quien criticó los "privilegios heredados" de Iberia y pidió que el aeropuerto de Barcelona no se convierta en "un hub (centro de distribución de vuelos internacionales) de bajo coste", en alusión a la apuesta de Iberia para crecer: Clickair. Los partidos catalanes coinciden en que la T-Sur debe ser explotada por las compañías que garanticen que El Prat será un centro de conexión de vuelos intercontinentales.
La batalla arrancó ayer con dos mociones. Una, de la Entesa (PSC, ERC e ICV); la otra, de CiU. Ambas venían a abogar por la concesión de la futura terminal a Star Alliance, la alianza de aerolíneas liderada por Spanair y Lufthansa, que han prometido hacer de Barcelona el deseado hub. Fue una batalla en que, tras deshojar la margarita, el PP desaprovechó la ocasión de aprobar una de las mociones más incómodas para el Gobierno en esta legislatura, al provenir de un Gobierno primo hermano como el catalán. Los grupos catalanes, incluida CiU pese a ser oposición en Cataluña, se apoyaron sus respectivas mociones y recibieron el apoyo rotundo del PNV.
La primera moción, de Entesa, reclamaba "garantizar que la supresión de las rutas que Iberia opera en el aeropuerto de Barcelona será compensada con la adjudicación de derechos de vuelo a terceras compañías que se comprometan a mantener los servicios actuales".
La moción iba más allá de lo que puede hacer un Gobierno: impedir que Iberia traspase sus permisos de vuelo a compañías de bajo coste participadas por ella misma (ocurre ya con Clickair) y pedir "cancelar las asignaciones de franjas horarias" del rentable puente aéreo Barcelona-Madrid y reasignarlos.
El debate fue tan encendido que, desde Barcelona, el secretario de Movilidad de la Generalitat, Manel Nadal, paradójicamente terció contra el campo propio al reconocer en la iniciativa una "moción de obligado incumplimiento, hecha desde el desconocimiento contractual y legal. Una cosa es la voluntad política y otra los contratos hijos de un proceso histórico que no se puede romper. Aena (entidad público a quien corresponde la adjudicación del espacio en la T-Sur) debe cumplir el marco legal".
La propia Iberia se mostró "convencida de que Aena hará el reparto con criterios objetivos, transparentes y teniendo en cuenta a los usuarios beneficiados, frente a otros criterios", en alusión a los políticos. El debate del Senado fue eso, político. Aragonès lo dejó claro cuando habló de la "anomalía que roza la tragedia" de la gestión centralizada de los aeropuertos españoles.
En una intervención menos apasionada, casi lacónica, el portavoz socialista Luis Ayllón tildó de "deducción de la Entesa" que Iberia actúe en contra de los intereses de Cataluña. Para Ayllón, la moción es una "propuesta inasumible" y recordó que "el asunto
[de la adjudicación de la Terminal] todavía está por discutir". Por estas razones recomendó "acercarse con prudencia" al tema. Su partido, el PSOE, tumbó la moción.
Más político fue aún el debate de lasegunda moción, presentada por CiU, en la que se pedía al Gobierno que posibilitara la participación de la Generalitat en la toma de decisiones estratégicas que afecten a El Prat. La senadora Núria Aleixandre incidió en la defensa de la opción Star Alliance en la T-Sur, porque "la de Iberia se pretende que sea una Terminal de bajo coste". El portavoz el PSOE, Luis Ayllón, recordó que José Luis Rodríguez Zapatero se comprometió a concretar los mecanismos para la participación de las Comunidades Autónomas en la gestión aeroportuaria esta legislatura.
EL PERIÓDICO 20.02.07
L'adjudicació de la terminal sud del Prat s'ajorna fins al juny
• El retard vol evitar que la concessió a dues aliances s'usi en la campanya de les municipals
• Montilla ha reclamat el suport de Zapatero perquè els organismes estatals siguin neutrals

M. JIMÉNEZ BOTÍAS / S. SABRIÀBARCELONA
AENA, l'empresa gestora dels aeroports espanyols endarrerirà la polèmica adjudicació de la nova terminal sud de l'aeroport del Prat fins al mes de juny, un cop celebrades les eleccions municipals del mes anterior. En principi, l'organisme públic es plantejava adjudicar la terminal a finals del mes de març o a principis del d'abril. La decisió, en la qual ha tingut molt a veure el Govern, segons fonts coneixedores dels contactes entre l'Administració catalana i la central, el que pretén és evitar que l'efervescència del debat sobre l'aeroport s'utilitzi d'una manera partidista durant la pròxima campanya electoral.José Montilla, president de la Generalitat, ha participat d'una manera directa en les negociacions per aconseguir que la decisió final d'AENA sigui l'òptima tant per a Catalunya com per a les companyies implicades. El president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, va reiterar la setmana passada a Toledo el mateix que ja havia dit al Congrés l'octubre passat, el seu compromís per afavorir la internacionalització del Prat. El president ha reclamat a Zapatero que mediï davant dels organismes estatals que han de decidir sobre la nova terminal perquè siguin imparcials.Montilla va rebre la setmana passada Fernando Conte, president d'Iberia, a qui va recordar la necessitat que la seva empresa tracti l'aeroport català tal com es mereix i d'acord amb la importància que el Prat té en el volum de negoci global de la companyia.EL PRIMER CLIENT Encara que les actituds d'AENA i d'Iberia en el passat donen peu a la desconfiança, el Govern considera que sempre que totes dues actuïn amb objectivitat des de Catalunya no es podrà obviar que Iberia continua sent el primer client del Prat i que, com a tal, no hauria de ser maltractada.El propòsit d'AENA de repartir la nova terminal sud entre dues aliances aèries --Star Alliance, encapçalada per Lufthansa i Spanair i Oneworld, en què participen Iberia i British Airways--, no ha caigut excessivament bé en cercles empresarials i acadèmics catalans, que estan a favor que les noves instal.lacions aeroportuàries es concedeixin en règim d'ús prioritari a Star Alliance, l'únic grup mundial que ha manifestat la seva intenció de crear a Barcelona un centre d'interconnexió de vols internacions, conegut amb el nom de hub.Igualment, les formacions nacionalistes ERC i CiU rebutgen que Iberia --que té el seu hub a la T-4 de Barajas-- comparteixi la terminal amb Star Alliance. Jordi Portabella, segon tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona i membre del Comitè de Rutes Aèries, es va pronunciar diumenge a favor que Iberia i la seva filial de baix cost Clickair, que realitzarà rutes internacionals des de Barcelona, comparteixin la terminal actual, la nord.PLANS OFICIALS El retard de la concessió forma part d'un pacte entre les dues administracions, encara que AENA diu no haver modificat els seus plans. Un portaveu de l'empresa pública va comentar ahir que no ha canviat els terminis d'adjudicació: "Qualsevol altra cosa que es digui és pura especulació". No obstant, Iberia ha comunicat als treballadors que havia destinat la terminal sud per realitzar treballs de condicionament que es retirin momentàniament. El que, en tot cas, deixa pocs dubtes que la companyia Iberia, tot i no haver sol.licitat la seva ubicació a la nova terminal, planeja instal.lar-s'hi.

Fronteras intermitentes. El Pais 20.02.2007

Expertos de distintas disciplinas analizan hoy en el CCCB el crecimiento disperso del Área Metropolitana de Barcelona
ISRAEL PUNZANO - Barcelona - 20/02/2007


Jordi Todó está acostumbrado a ver Barcelona desde el cielo. En 1988 empezó a trabajar como fotógrafo aéreo y en sus años de experiencia ha sido testigo aventajado del crecimiento de la capital catalana a golpe de cemento. Esta expansión, explica, se ha llevado por delante kilómetros y kilómetros de enclaves naturales y pasillos ecológicos, cuyo espacio ha sido ocupado por urbanizaciones de casas adosadas y unifamiliares, en muchos casos, con piscina incluida. "Sólo se observan algunos espacios verdes en el Vallès", explica Todó. Según datos del Observatorio de la Urbanización de la Universidad Autónoma de Barcelona, que dirige el geógrafo Francesc Muñoz, entre 1985 y 2005 se construyó una casa unifamiliar cada hora en la provincia barcelonesa, lo que supone el 31,9% del total de las viviendas construidas en este periodo, que fueron 542.796.

Entre 1985 y 2005 se construyó una casa unifamiliar cada hora en Barcelona, el 31,9% del total de las 542.796 viviendas levantadas en estos 20 años

Las carencias, fruto del aislamiento de las urbanizaciones dispersas, se traducen en lagunas de seguridad o falta de servicios básicos

Las fronteras que abrazan el Área Metropolitana de Barcelona, que coinciden con los límites de las siete comarcas que la configuran, comienzan a ser cosa del pasado. La ciudad y sus aledaños se extienden hacia el Baix Penedès, Selva y Osona, entre otros lugares. Esta dispersión, estudiada ampliamente por expertos de distintas disciplinas, será el motivo del debate Las nuevas murallas de Barcelona que se celebra hoy a lo largo de todo el día, con entrada libre, en el Centro de Cultura Contemporánea de Barcelona (Montalegre, 5. www.cccb.org).

Un hombre de la Edad Media o de principios del siglo XIX identificaba perfectamente las lindes de su ciudad porque estaba rodeada por una muralla. Con su derrocamiento, se inicia una colonización de terreno que en el caso barcelonés no tiene freno. El ciudadano es incapaz de saber dónde empieza y acaba la urbe. Muñoz sostiene que en la ciudad hay muchas murallas en vez de una continua. A su juicio, por citar un ejemplo, un peaje se podría considerar un trozo de esa muralla intermitente -endeble para el imaginario colectivo- que refleja un nuevo estilo de vida.

"La expansión del área metropolitana ha generado sus propias dinámicas sociales. Hay gente que duerme en un municipio, trabaja en otro y se va a divertir a otro. A la que se sale con el coche del centro histórico todo es igual. Una hilera de casas adosadas, una rotonda y un centro comercial; otra hilera de casas, otra rotonda y otro centro comercial...", explica Muñoz, que recuerda que este paisaje urbanístico, típicamente anglosajón, disuelve las identidades locales, aunque en ocasiones surjan nuevos fenómenos identitarios como el actual auge del hip-hop entre los jóvenes de la periferia. Las urbanizaciones eran otrora el emplazamiento de la segunda residencia, pero hoy no; una evolución que causa ciertos desajustes y desigualdades. "A pesar de la existencia de equipamientos sociales y sanitarios distribuidos por el territorio, la mayor dependencia respecto a Barcelona en cuanto actividades de ocio, culturales y de determinados servicios; unida a la inexistencia de transporte colectivo en las áreas más periféricas, aumenta el grado de aislamiento de éstas últimas", afirma la arquitecta Silvia Banchini. Las carencias fruto de este aislamiento, consecuencia también de un crecimiento poco planeado, se traducen en lagunas de seguridad, algo que se ha hecho evidente estas últimas semanas, o falta de servicios básicos. Sin olvidar el impacto medioambiental y energético de este difuso modelo urbanístico: el agua escasea para tanta piscina y campo de golf. "Las urbanizaciones ocupan el espacio de un pueblo entero, pero sin apenas habitantes", constata Todó.

El fenómeno alcanza a la estética. Octavi Rofes, especializado en antropología e historia del arte, recuerda que el crecimiento urbanístico de Barcelona en los ochenta se acompañó de una iniciativa para ubicar esculturas de artistas prestigiosos en la periferia, un empuje que ha ido perdiendo coherencia y se ha sustituido, dice, por el pseudoarte puramente decorativo que engalana tantas rotondas y zonas residenciales: "En una urbanización cercana a Valls hay una escultura de Mazinger Z de dos metros de altura", indica.

¿Soluciones? Joan Roca, geógrafo y urbanista, considera urgente la unificación municipal del gran "corazón metropolitano de Barcelona", dejando de lado su periferia más difusa, a través de un organismo político como la extinta Corporación Metropolitana "que funcionó entre 1976 y 1985, año en que fue disuelta por Jordi Pujol". Su influencia podría, además, poner fin al escaso poder de administraciones locales débiles que en muchos casos acatan sin más las imposiciones de las empresas constructoras, que no sólo alzan casas, sino que también promueven hábitos pautados que parecen pensados para autómatas.

Projecte de llei d'urbanitzacions

EL PUNT 08.02.07

El govern prepara una llei per abordar els dèficits en urbanitzacions dels anys 60 i 70. El conseller de Política Territorial anuncia que el metro funcionarà els dissabtes a la nit a partir de Setmana Santa

XAVIER MIRÓ. Barcelona
El govern de la Generalitat impulsarà enguany una llei per posar fi a les mancances de serveis de les urbanitzacions que els anys seixanta i setanta del segle passat van escampar-se per tot Catalunya sense cap tipus de planejament urbanístic i hi destinarà un fons anual per ajudar els ajuntaments afectats a millorar-les. Junt amb la creació d'un fons per ajudar tots els municipis del país a gestionar el paisatge local, el conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, anunciava aquesta nova llei en la compareixença al Parlament per explicar el seu programa de la legislatura. Nadal confirma que el metro de Barcelona funcionarà tota la nit els dissabtes a partir de Setmana Santa i avança l'adjudicació integral del desdoblament de l'eix transversal.

Només a l'àrea de Barcelona hi ha més d'un miler d'aquestes urbanitzacions que han arrossegat durant dècades un dèficit de xarxes de clavegueres, vials i voreres, aigua potable o subministrament elèctric. Per afrontar el problema, el govern portarà enguany al Parlament una llei i la dotarà d'un fons anual de gestió i inversió, inicialment de 10 milions d'euros, per ajudar els ajuntaments a implantar progressivament aquests serveis inexistents o deficitaris. Nadal també es compromet a acabar la legislatura amb el pla general aprovat de tots els municipis de Catalunya. A més de la llei de les urbanitzacions precàries, el conseller també anuncia una llei de finançament del transport públic que s'aprovarà l'any vinent, quan també es tramitaran les noves lleis d'ordenació del litoral i d'aeroports. Per enguany, el departament vol aprovar el pla de ports i el pla d'infraestructures del transport aeri per portar al Parlament abans d'acabar l'any el text refós del pla d'infraestructures del transport (PIT) i buscar el consens polític i social durant el primer trimestre del 2008. A partir de la Setmana Santa, la Generalitat i l'ATM posaran en marxa els dissabtes a la nit totes les línies de metro de la ciutat de Barcelona i a la tardor s'incrementaran les freqüències de pas en les línies del Baix Llobregat, el Bages i l'Anoia de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC), que seran de sis i set minuts a Martorell i de vint a Manresa i Igualada. La Generalitat negociarà amb Foment un pla inversor de 100 milions d'euros a Rodalies abans d'assumir el traspàs del servei.

-----------------------------------------------------------------------
EL PERIÓDICO 08.02.07RODALIES I URBANITZACIONS

EL PERIÓDICO

LA NEGOCIACIÓ
El conseller va parlar de plans d'ordenació, millora de barris, ports i aeroports, carreteres i, és clar, del tren. En un moment en què les avaries estan a l'ordre del dia, Joaquim Nadal va assegurar que negociarà amb Foment un pla d'inversions a Rodalies previ al traspàs de les competències a la Generalitat. El responsable va criticar la conducta de CiU, a la qual va acusar de "gesticular en lloc de gestionar". I va advertir al Ministeri que els "errors endèmics" que es produeixen a la xarxa ferroviària "s'han de corregir ara".

ORDENACIÓ TERRITORIAL
A més de tractar aspectes sobre la mobilitat, el conseller va anunciar que aquest mateix any el Govern català portarà al Parlament una llei per millorar les urbanitzacions catalanes. L'objectiu és ajudar els ajuntaments que compten amb aquestes grans zones residencials construïdes sobretot els anys 60 i 70. Només la demarcació de Barcelona té un miler d'urbanitzacions que, malgrat que en un primer moment es van utilitzar com a vivendes de cap de setmana, ara s'han convertit en primeres residències.

Bruselas da marcha atrás y renuncia a limitar la contaminación de los coches

EL PAIS 24.01.07
ANDREU MISSÉ - Bruselas - 24/01/2007

Los grandilocuentes pronunciamientos de Bruselas del pasado 10 de enero para luchar contra el cambio climático se desvanecieron ayer a la hora de adoptar las primeras medidas prácticas. El presidente de la Comisión Europea, José Manuel Durão Barroso, ha decidido posponer sine die la discusión y acuerdo que debía tomar hoy el Ejecutivo comunitario de fijar un límite obligatorio a las emisiones de CO2 en los automóviles. El objetivo de Bruselas es limitar a 120 gramos por kilómetro las emisiones de CO2 en los automóviles para 2012.
El transporte por carretera genera más de una quinta parte de las emisiones de CO2
en la Unión Europea. Los vehículos particulares son responsables de más de la mitad de estas emisiones. Esta situación se agrava porque las emisiones de CO2 ocasionadas por el transporte por carretera han aumentado en un 22% desde 1990, debido al crecimiento del parque y al aumento de las distancias recorridas.
La portavoz de la Comisión, Pia Ahrenkilde, manifestó ayer que el Ejecutivo comunitario "necesita más tiempo para el debate sobre esta cuestión" aunque precisó que la decisión se tomaría "muy pronto". Ahrenkilde precisó que "el presidente Barroso es partidario de una legislación obligatoria". En el mismo sentido de aplicar "objetivos claros y obligatorios" se mostraron ayer los ministros alemanes Sigmar Gabriel, de Medio Ambiente, y Wolfgang Tiefensee, de Transportes. La portavoz de la Comisión añadió que el límite de 10 gramos no estaba en cuestión sino que se trataba de "detallar cómo conseguir este objetivo".
El aplazamiento de la decisión ha puesto al descubierto la profundidad de la división que existe sobre esta materia en el seno la Comisión Europea. Por una parte, el comisario de Medio Ambiente, Stavros Dimas, tenía previsto plantear en la reunión de hoy una limitación obligatoria de las emisiones de CO2 a la vista de los pobres resultados obtenidos por los acuerdos voluntarios asumidos por las empresas. Su portavoz, Bárbara Helfferich, indicó el pasado viernes que aunque el debate seguía abierto, Dimas tenía previsto presentar "un enfoque legal".
Medidas puntuales
Por otra parte, Günter Verheugen, vicepresidente y comisario de Empresa e Industria, próximo a los fabricantes de automóviles, había señalado recientemente que no habría una norma obligatoria durante este año. Su portavoz, Ton van Lierop, afirmó la semana pasada que el responsable de Industria era partidario de un enfoque "más integrado", que debería contemplar "lo que podemos hacer con los motores desde un punto de vista técnico, la presión de los neumáticos, la gestión del tráfico, la mejora de las infraestructuras y el cambio del comportamiento de los conductores".
Para luchar contra el cambio climático y cumplir con los compromisos de Kioto, la Comisión Europea se fijó como objetivo para 2012 reducir las emisiones de CO2, en el sector de los automóviles a 120 gramos por kilómetro. Con este objetivo inició negociaciones con las empresas que se comprometieron a reducir voluntariamente las emisiones, evitando así que la UE tuviera que dictar normas obligatorias. Estos acuerdos con las empresas incluyeron compromisos a medio plazo de 140 gramos por kilómetro para 2008 y 2009. Esto significaba una reducción de casi el 25% en relación con los niveles de 1995, que es el año que se toma como referencia.
Los acuerdos voluntarios de las organizaciones empresariales alcanzados en 1999 y 2000 han sido sin embargo poco satisfactorios hasta ahora, por lo que la Comisión se planteó la necesidad de establecer obligaciones legales. La Asociación de Constructores de Automóviles Europeos (ACEA), que agrupa prácticamente todas las marcas de coches americanos y europeos que se venden en la UE, registró una media de emisiones de 161 gramos por kilómetro en 2004, tras haber reducido sus emisiones en un 13% en relación con 1995.
También en 2004 la Asociación de Constructores Japoneses de Automóviles (JAMA) y la Asociación de Constructores Coreanos de Automóviles, (KAMA), lograron sus medias de contaminación hasta 170 y 168 gramos por kilómetro, respectivamente. KAMA redujo las emisiones en un 13,3% y KAMA en un 14,7%. Durante 2004, la reducción de ACEA y JAMA fue sólo del 1,2%.
A la vista de estos pobres resultados, la Comisión considera muy improbable lograr los objetivos voluntarios para 2008 y 2009, pues suponen una reducción de los niveles de emisión del 25% respecto a 1995.

El País. Madrid. 25.1.06 MÁBEL GALAZ - Madrid - 25/01/2007. ENTREVISTA TOYO ITO

"Los edificios emblemáticos nos están llevando a la ruina"Es uno de los arquitectos contemporáneos más respetados del mundo y se hadestacado como uno de los diseñadores más vanguardistas de laarquitectura moderna con sus edificios de aspecto ingrávido, diáfanos yrespetuosos con el entorno. Nació en Seúl hace 65 años pero su formaciónse desarrolló en Japón. En Tokio está su casas o, como él dice, su"domicilio fiscal", porque él se pasa el día volando por el mundo parasupervisar sus proyectos. El gran maestro lleno de galardones -entreotros, el León de Oro de la Bienal de Arquitectura de Venecia y elMemorial de la Academia Americana de las Artes y de las Letras- estuvoayer en Madrid para ver el comienzo de las obras del parque de La Gavia,en Puente de Vallecas, que albergará el canal de piragüismo olímpico. Enlugar de escribir un discurso, dibujó su sueño en unas cuartillas queluego enterró junto a la primera encina que se plantó."Lo que me interesa de la reforma de la M-30 es saber exactamente qué seva a hacer en el espacio que se libera al enterrar los coches""La energía de las ciudades se mide por sus obras. Madrid la tiene. EnTokio, si un alcalde propone obras, no se le vota"Pregunta. ¿Por qué este parque en este punto de Madrid?Respuesta. El sitio lo decidió el Ayuntamiento que quería hacer un parqueen ese sitio. Y la idea de que fuera un parque de agua la tuve en cuantovi el lugar. Es un paraje muy agreste en el que de otra manera era muydifícil que creciera algo.P. El proyecto fue muy valorado por los miembros del Comité OlímpicoInternacional (COI) cuando en 2005 inspeccionaron las instalaciones deMadrid.R. Ah, ¿sí? No lo sabía. Cuando diseñé el parque no estaba el canal depiragüismo y luego modifiqué el proyecto para que tuviera su espacio.P. Este trabajo es un ejemplo de parque sostenible. Todo su trabajo enrealidad está muy vinculado al medioambiente.R. Éste es el reto del siglo XXI. La arquitectura ha introducido en losúltimos años criterios medioambientales pero esto debe cambiar porque laedificación sostenible tiene que ser una única cosa, no un elementocomplementario. No se puede concebir un proyecto y luego decir: vamos ahacer algo para que sea respetuoso con el medioambiente.P. En La Gavia, el agua es el elemento más importante pero también está enmuchas de sus obras.R. Somos agua. Por ejemplo, en un niño, el 90% de su cuerpo lo es. En mitrabajo el agua actúa como un elemento que une. A la humanidad lo que nosune con la naturaleza es el agua.P. La zona en la que se levantará La Gavia es una de las más degradadas dela ciudad. Su proyecto ha sido visto como un ejemplo de reequilibrio de laciudad.R. Exactamente eso es lo que pretende. La arquitectura puede cambiar lamanera de vivir de las personas. Y espero que este parque haga esafunción.P. En EL PAÍS se han recibido algunas cartas de lectores que no se creenque su proyecto en La Gavia sea posible.R. No me extraña que no se lo crean. Ese terreno es muy agreste y parecedifícil imaginar un parque allí, pero lo habrá. En un año habremos acabadoel primer tramo. Para resolver este aspecto de sequedad y crear otroambiente lo que hacemos es elevar el agua que llega de La Gavia paralograr una zona verde. Luego recuperaremos el río que pasaba por allí. Unode los aspectos más importantes serán los llamados árboles de agua que seordenarán en dos grupos y purificarán el agua en diversos tramos y saltos.P. Con esta idea de integración de la arquitectura en el entorno ¿qué leparecen los edificios emblemáticos?R. Esos edificios nos están llevando a la ruina, son una auténticabarbaridad. Es justo hacia allí donde no hay que ir. La arquitectura tieneque fundirse con el entorno, no ser un elemento diferenciador.P. ¿Qué le parece Madrid arquitectónicamente?R. Es una ciudad con historia y eso me gusta. En Tokio no la hay y lo echoen falta. Lo importante es saber conjugar la historia con los nuevostiempos. A mí me impresiona mucho en esta ciudad que en pleno centro hayaun Jardín Botánico, eso es una maravilla.P. Madrid está llena de obras y los ciudadanos hartos de las incomodidades.R. Ésta es una ciudad con mucha energía. Las obras miden esa intensidad.En Tokio eso no pasa y es una ciudad muerta en ese sentido. Si allí unalcalde propone obras, no se le vota.P. El de aquí, Alberto Ruiz-Gallardón, ha abanderado un proyecto queconsiste en remodelar la M-30, en soterrar una gran parte. ¿Qué le parece?R. No conozco bien el proyecto, pero voy a tener una reunión con gente delAyuntamiento. A mí lo que me interesa es saber qué se va a hacer en lasuperficie liberada, en el espacio que dejarán los coches. Eso es lo queme interesa de ese proyecto.